Del conserge del Dakota a la psiquiatra de Chapman

La història no ha deixat, més de quatre dècades després, de ser xocant. La nit del 8 de desembre del 1980, John Lennon era assassinat a les portes de l’edifici Dakota de Nova York, on residia amb Yoko Ono i el seu petit fill Sean. El responsable dels trets, Mark David Chapman, no va oposar resistència a l’autoritat. Hores abans, havia demanat un autògraf a l’ex-Beatle i ho havia aconseguit. El cas està més que ben documentat, malgrat que Chapman s’estalviés passar per judici declarant-se culpable a l’últim minut. I, no obstant, encara quedaven algunes veus per escoltar o parts de documentació per airejar. Ho demostra John Lennon: asesinato sin juicio (Apple TV+, des d’avui), sèrie documental en què s’explora l’incident, així com els seus antecedents i repercussions, amb una sobrietat digna d’aplaudiment, cosa esperable en una producció de la britànica 72 Films, responsable del memorable 11-S: Testigos de la tragedia.

Però el seu valor rau, sobretot, en la impressionant col·lecció de testimonis reunits per a l’ocasió: dels que van ser conserge i porter del Dakota al detectiu d’homicidis al càrrec del cas; de la psiquiatra que va avaluar per primera vegada Chapman a un dels advocats defensors de l’assassí, entre un llarg etcètera de testimonis de primera mà.

Les últimes hores

Curiosament, és Kiefer Sutherland qui exerceix de narrador, com el nostre guia en una trama no exempta de la conspiranoia tan apreciada pel protagonista de 24 i Rabbit hole. Comença parlant-nos sobre l’últim dia en la vida de Lennon. Al matí, després d’una sessió de fotos amb Annie Leibovitz, l’havien entrevistat per primera vegada en cinc anys. La sort va ser d’un equip d’RKO Radio, de la qual va formar part la periodista Laurie Kaye, que recorda aquí l’entusiasme de John per haver tornat a la música (el mes abans havia publicat Double fantasy, àlbum a mitges amb Yoko) i la seva intenció de fer-ne durant tot el temps que li quedés.

A la tarda, Lennon i Ono sortien del Dakota per treballar en el single Walking on thin ice amb el productor Jack Douglas, un altre dels entrevistats. Quan caminaven cap a la limusina, es van veure envoltats per un munt de fans a la recerca d’autògrafs, entre ells un misteriós Mark David Chapman. «No estava rondant amb la resta», recorda Joe Many, porter de l’edifici. «I també recordo que, per algun motiu, em va assegurar que no era molt fan de la seva música, però que era col·leccionista de coses com papallones o alguna cosa rara d’aquest estil». Unes hores després, el taxista Richard Peterson era testimoni parcial del tiroteig i quedava sorprès per l’actitud de l’assassí: «Va deixar caure la pistola, es va treure l’abric i va treure aquest llibre i el va mostrar: El vigilant en el camp de sègol». En una gravació d’àudio no airejada fins ara, Chapman assegura al seu equip legal que va matar Lennon perquè va creure que així es convertiria, literalment, en Holden Caulfield. Parlant per primera vegada sobre la seva experiència, Jay Hastings, antic porter del Dakota, recorda com Lennon es va desplomar davant d’ell després de dir les seves aparents últimes paraules: «M’han disparat». Ron Hoffman, el policia d’homicidis al capdavant del cas, no va trobar aquest llibre al bodegó que Chapman havia disposat a la seva habitació del Sheraton. El que van trobar va ser el seu passaport, una cinta de vuit pistes de Todd Rundgren, una Bíblia oberta per la part de l’Evangeli de Sant Joan, i, al centre de tot, un pòster de la pel·lícula El màgic d’Oz.

Dotze condicionals negades

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Una estampa així semblava confirmar la inestabilitat mental de Chapman, a qui van conduir al Bellevue Hospital per passar per un examen psiquiàtric. La doctora Naomi Goldstein parla per primera vegada sobre les seves impressions: «Podia ser desagradable. Podia ser dolç. Era... Era difícil». Tot un «trencaclosques». Però, ¿i si l’homicida només hagués sigut un titella de forces fosques? Era la pregunta al centre de diverses teories conspiradores que Yoko Ono no va descartar per complet, segons explica Elliot Mintz, portaveu de la família. Com a popular activista antiguerra del Vietnam i defensor de la llibertat d’expressió, Lennon va arribar a ser considerat amenaça nacional i a estar vigilat per l’FBI. Segons una popular hipòtesi, Chapman podria haver sigut conillet d’índies del programa de control mental MK Ultra de la CIA. La defensa volia anar a judici i al·legar demència, mentre que l’acusació insistia a descriure Chapman com algú que va planificar i va executar el crim amb plena consciència dels seus actes. Segons explica aquí el fiscal estatal Kim Hogrefe, «no hi havia proves que suggerissin que tenia una malaltia mental tan greu que no sabés el que feia o que estava fent una cosa mal feta». Vance Hunter, un amic de la infància, i Jessica Blankenship, exnòvia, parlen de com els abusos, la depressió i les drogues van minar la psique de Chapman. Quan l’acusat es va declarar finalment culpable, s’hi va declarar, segons va dir, per suggeriment de Déu. Va ser condemnat a una pena d’entre 20 anys i cadena perpètua. Fins ara, tots els seus intents d’aconseguir la condicional –dotze en total– han sigut en va.

Els responsables del documental tenen el bon judici d’acabar el relat posant el focus en la víctima i les seves veritables persones pròximes. n