Els fills predilectes de Stephen King

Stephen King continua produint a un ritme de martell piló. La seva última novel·la publicada a Espanya és Holly (Plaza & Janés), més aviat un thriller en el qual dona paper protagonista a la detectiva privada que va ser personatge secundari a Mr. Mercedes, Quien pierde paga i El visitante. Però darrere seu continuen arribant noves veus. I d’autors que, a diferència del que passa en la fantasia o la ciència-ficció, no es troben en plena guerra cultural contra el llegat dels grans del gènere, que reformulen des de diversos fronts, sinó que respecten fins a la veneració el gran clàssic viu. Tot i que també hauríem d’afegir com a referent en el cànon de les noves onades del terror Shirley Jackson (i recordar que sí que estan donant-li importants allisades a Lovecraft).

María Pérez de San Román, editora del segell especialitzat La Biblioteca de Carfax, detecta un bon moment i un increment de "producció, traducció i publicació a Espanya, de qualitat i d’interès dels lectors". En aquest bon moment també hi compta que els gèneres fantàstics apareguin cada vegada més a les obres dels escriptors mainstream. Una cosa que, va assenyalar la gran del gènere en llengua espanyola Mariana Enríquez al recent Festival 42, té els seus perills. "Es va convertir en un gènere prestigiós, i ara hi ha un munt d’escriptors que es posen a escriure gènere sense haver-ne llegit mai res. Quan veus aquestes novel·les dels escriptors literaris de terror, són vergonyoses". Aquest no és el cas de cinc autors amb obra publicada recentment a Espanya. Quatre d’ells van fer el salt gràcies a un elogi de King, prolífic autor primer de blurbs, frases elogioses per a faixes o cobertes, i després de tuits.

Stephen Graham Jones

Nascut a Texas el 1972, col·lecciona premis Bram Stoker i Shirley Jackson. Tot i que la seva popularitat s’ha disparat quan va fer un gir a la seva carrera amb les seves últimes novel·les, El único indio bueno (2020), La noche de los maniquís i l’acabada de publicar a Espanya (com les anteriors, per La Biblioteca de Carfax i en traducció de Manuel dels Reyes) Mi corazón es una motosierra. Aquest membre de la nació índia dels peus negres acaba de passar per Madrid i Barcelona. Professor de Literatura a la Universitat de Colorado, té també molt a dir sobre el gènere que cultiva i la seva matèria primera, la por. Del qual diu que forma part de la nostra programació des que érem uns micos invàlids a la sabana, per la qual cosa "aquesta eufòria ens fa sentir humans", i encara més l’alleujament que no sigui real, "aquest sentiment d’haver sobreviscut".

L’epítom d’aquesta sensació és la final girl, l’essència que sobreviu a la cadena d’assassinats, el prototip del cine slasher que té obsessionat la protagonista de Mi corazón es una motosierra. I que escriu per al seu professor una guia del gènere que és un interessant bonus track de la novel·la.

Stephen Graham Jones va començar amb llibres que es van encasellar per la seva relació amb els indígenes nord-americans. Va reaccionar escrivint, bé novel·les literàries més experimentals, bé novel·les de terror més pulp. Fins que fa poc va decidir "combinar aquesta formació literària per escriure novel·les d’horror". "Era dos escriptors i llavors vaig tornar a ser-ne un", admet.

Catriona Ward

Amb quatr

e llibres publicats a Espanya en els últims dos anys, Catriona Ward està intractable. Va tenir una eufòria descomunal quan el Rei va dir que "l’expectació que està aixecant La última casa de Needle Street és real [...] no he llegit tanda tan excitant des de Gone girl" i un mes abans de publicar Sundial advertia els fans, en majúscules, "NO US PERDEU AQUEST LLIBRE. Autènticament terrorífic". Parlem amb ella d’aquests dos llibres, i de La pequeña Eva, en les seves dues visites al Festival Celsius, on tornarà aquest estiu per presentar l’acabada de publicar La bahía del espejo (publicada a Runas amb traducció de Cristina Macía, com les anteriors). I hi continua perfeccionant la fórmula que li funciona: orfebreria tècnica per revelar un final inesperat que qüestiona tot el llegit fins aquell moment i confusió permanent entre memòria, realitat i bogeria. En aquesta ocasió, els records d’uns estius de joventut a la costa de, sí, Maine, amb un assassí solt i una cova inquietant.

Thomas Olde Heuvelt

L’escriptor holandès (Nimega, 1983) va passar per tres anys de bloqueig creatiu, presoner de les expectatives despertades per l’èxit d’Hex, la seva primera novel·la traduïda internacionalment. És una forma específica d’horror que va conjurar amb el següent llibre, Eco (Nocturna Ediciones, en traducció d’Ana Isabel Sánchez).

"Quan Hex va explotar com ho va fer, quan Stephen King va tuitejar sobre el llibre ["Una bruixa maleïda manté presonera una ciutat de l’interior de Nova York. És total i brillantment original"] tots els meus somnis es van fer realitat". Però aquest li va generar una pressió enorme. "No volia escriure un Hex 2.0. Volia reinventar-me i fer una cosa diferent. Vaig intentar fer un gir nou a un arquetip clàssic. A Hex la bruixa, a Eco la possessió", ens explicava Heuvelt la setmana passada a Barcelona. Al seu últim llibre, Heuvelt recorre a la seva experiència com a alpinista. "No soc creient, però el més important és que quan ets allà, sents que les muntanyes tenen una ànima. Algunes són acollidores i d’altres al contrari. Les notes hostils, no volen que siguis allà. Em vaig preguntar com seria retratar una muntanya com si fos viva. I Eco és la història d’un muntanyenc que té un accident en una muntanya i és posseït pel seu esperit. Com L’exorcista, però sense dimonis ni sacerdots, només una força de la natura".

Grady Hendrix

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

A Grady Hendrix, que sapiguem, Stephen King no li ha donat cap cop a l’esquena. Potser és una mica massa frívol per a ell. Però Hendrix sí que reverencia el de Porland: va fer una marató de ressenyes que el va portar a llegir i ressenyar per ordre de publicació durant cinc anys "38 novel·les, 15 novel·les curtes, 111 relats i cinc poemes" de Stephen King. A la seva última novel·la, Cómo vender una casa encantada (Minotauro), que va presentar a Barcelona gairebé coincidint amb Halloween, la casa encantada en un McGuffin que ens porta a un titella utilitzat en obres de putxinel·lis de tema cristià, però posseït. Hendrix té sempre en el seu maletí d’eines l’humor, però com a instrument "perquè el lector abaixi la guàrdia; has de fer que oblidi que es tracta d’una novel·la de terror, i de sobte recordar-l’hi".

Paul Tremblay

Tot i que a diferència dels quatre anteriors no hem tingut oportunitat de parlar-hi recentment del seu llibre, aquesta cadena de recomanacions quedaria coixa sense Paul Tremblay, qui sí que s’ha prestat a elogiar Hendrix. Molt més directa és la relació d’aquest amb el mestre, llançat a l’estrellat el 2015 per un altre d’aquests generosos elogis ("Una cabeza llena de fantasmas em va matar de por, i això que a mi és bastant difícil espantar-me"). La seva última novel·la publicada a Espanya és El club de los portaféretros (Nocturna Ediciones). Igual com les novel·les de Hendrix, plena de referències pop d’infàncies o adolescències als anys 80 i 90. I amb un grup de nanos obsessionats pels enterraments (i desenterraments).