De ‘La maledicció de les bruixes’ a ‘Wonka’

El film protagonitzat per Timothée Chalamet –que espera l’estrena de la segona entrega de Dune mentre s’entreté amb esquetxos molt divertits en el programa televisiu Saturday night live– és una preqüela del que explicava Charlie i la fàbrica de xocolata, matèria més que atractiva quan els guionistes de Hollywood, de vaga o no, manifesten una certa falta d’idees originals.

De Dahl, un individu de físic inquietant i transportable a alguns dels seus relats, sempre recordarem a la pantalla gran o petita l’extraordinària història de Cordero para la cena (1958), episodi de la tercera temporada de la sèrie Alfred Hitchcock presenta amb guió seu, en què una dona mata el seu marit colpejant-lo al cap amb una pota de xai que després posa al forn i fa que sopin els policies que han de trobar la prova incriminatòria del crim. Almodóvar la va reproduir, amb una castissa pota de pernil, en una de les escenes clau de Qué he hecho yo para merecer esto (1984), de manera que la comèdia negra i sàdica de Dahl traspassa fronteres.

Dahl va saber ser en aquells temps guionista d’encàrrec i comediant ferotge. La seva relació amb el cine era estranya i suggerent alhora. Va firmar el guió de la cinquena pel·lícula de James Bond amb Sean Connery, Només es viu una vegada (1967), i el de la comèdia fantàstica i familiar Chitty Chitty Bang Bang (1968), que era, gens casualment, l’adaptació d’una altra novel·la del creador de l’agent 007, Ian Fleming. Va fer el que va poder amb materials aliens i allunyats del seu estil. Ja va posar més de part seva a El enterrador nocturno (1971), inquietant i malsana història entre una dona madura i un jove jardiner, i va començar a veure com el cine s’interessava en la seva prolífica producció de relats curts i contes per a nens... o no.

Perquè el que més el caracteritza és la seva manera d’encarar l’anomenada novel·la infantil, que amb la seva ploma sempre és una altra cosa. De 1971 és també Un món de fantasia, la primera adaptació de la història fantàstica i fantasiosa del jove Charlie Bucket i el mestre xocolater Willy Wonka. Pel·lícula tan curiosa com desconcertant, arriscada i complidora alhora, va tenir en la interpretació de Gene Wilder, llavors comediant dels seguidors de Mel Brooks, un excel·lent i musical Wonka que respecta, en la mesura de les possibilitats de l’època, l’inquietant substrat del relat original de Dahl.

Els retrats infantils de l’escriptor sempre han resultat particulars, barreja de costumisme, perversió i mala llet; un Dickens postmodern. El cine els va estovar amb títols com Danny, campió del món (1989), prosaic telefilm sobre la relació entre un nen orfe i el pare viudo. Fins que va arribar La maledicció de les bruixes (1990), una superproducció que mai va ser del grat de Dahl pels canvis a què va ser sotmès el seu text, Les bruixes, novel·la llançada el 1983. L’autor va morir mig any després de l’estrena del film, així que no va poder protestar gaire més.

Li haurien agradat bastant James i el préssec gegant (1996), dirigida per Henry Selick i produïda per Tim Burton, sobre el viatge que fan pujats al préssec del títol un altre nen orfe –l’especialitat de Dahl– i els seus amics; i especialment Matilda (1996), en què el seu director, Danny De Vito, es va mostrar molt inspirat al traslladar a la pantalla la imatgeria més característica de Dahl amb la rebel·lió d’una nena dotada de certs poders contra la sàdica mestra de la seva escola.

Aquest peculiar món literari és transportable a algunes de les fantasies en forma de pel·lícules o relats literaris –La trista mort del noi Ostra– de Burton. De manera que no va ser cap sorpresa que el 2005 el director de Beetlejuice fes una nova aproximació a Charlie i la fàbrica de xocolata amb Johnny Depp en el paper protagonista. De Gene Wilder a Chalamet passant per un sempre díscol, i de vegades histriònic, Depp, amb la música característica de Danny Elfman, un festival de colors i, en essència, respecte envers aquesta història més morbosa del que el cine ha ofert sobre un nen de família pobra que pot visitar la fàbrica de xocolata de Willy Wonka i somiar amb un món potser millor.

Certa mirada racista

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Burton va tornar a posar de moda Dahl, si és que mai l’enginyós escriptor ha estat fora d’ona. Wes Anderson s’ha convertit en un altre dels seus fidels i conspicus seguidors amb el film d’animació Fantástico Sr. Fox (2009) i els quatre curts disponibles des de fa unes setmanes a Netflix, La maravillosa historia de Henry Sugar, El cisne, El desratizador i Veneno, tots del 2023. Steven Spielberg el va adaptar a El meu amic el gegant (2016) –una altra història de nena òrfena relacionada amb un ésser fantàstic, aquí un gegant d’allò més bondadós– i va ser objecte d’una altra lectura transversal i racialitzada de La maledicció de les bruixes a Las brujas de Roald Dahl (2020).

No tot serien felicitacions en la carrera del comediant. Charlie i la fàbrica de xocolata va ser un èxit de vendes, però també se li va qüestionar certa mirada racista en la configuració dels oompa loompas, els treballadors de Wonka inspirats en els pigmeus africans. En posteriors edicions van ser transformats en una mena de nans hippies, cosa que tampoc solucionava gaire el problema, i d’aquesta versió colorista i fumeta van aparèixer en la versió amb Gene Wilder, mentre que a Wonka només hi ha un oompa loompa i l’interpreta Hugh Grant.