"Sí, soc petita, faig un metre i mig. Però la meva força és a la ment"

Prefereixo que les meves fotos parlin per si soles. Però si la gent que vull capturar en imatges es negués a sortir-hi, no podria fer la meva feina, depenc de la seva generositat. Per tant, sento que també he de ser generosa amb altres artistes, sobretot si tenen tanta vàlua i passió com la directora d’aquest film, Carlota Nelson.

Al documental, diu que la seva professió és entre la documentació gràfica i la creació artística. ¿Com mantenir aquest equilibri?

Cada persona fotografiada és un món. A l’enfrontar-se a la càmera està mostrant milers de coses, i a mi em correspon gestionar-les amb empatia i creativitat. Aquest procés és en part etnogràfic i documental però cada foto és com un altre paràgraf d’un gran relat.

¿La gent que els fotògrafs retraten se sent intimidada per la càmera o més aviat seduïda?

Depèn de qui porti la càmera, perquè hi ha fotògrafs que són veritables ocells rapinyaires. Una vegada vaig fotografiar una escena quotidiana que em semblava tendra i graciosa, i un home que hi apareixia va reaccionar de forma furibunda contra mi.

¿Hi ha coses que mai haurien de ser fotografiades? ¿Són necessaris límits morals?

El fotògraf sap quan fer la foto resulta irrespectuós i abusiu, fins i tot si en té permís. El meu límit és el dolor. Veure patir em paralitza, em tapo la cara amb la càmera perquè no se’m vegi plorar. Tinc una foto d’una mare que s’acomiada del seu nadó de 18 mesos, quan l’enterren. Abans de fer-li un petó a la criatura, la dona em va mirar. Va ser un dels moments més difícils de fotografiar de la meva vida, però també una de les meves fotos més estimades.

El llibre que la va donar a conèixer, España oculta, recopilava fotos fetes des de 1973 del món rural i festivitats i ritus populars. ¿Per què va ser tan revolucionari?

Durant un temps les festes populars s’associaven a l’element primitiu, l’inculte, vulgar i bàrbar. Eren un recordatori de la pobresa i el poder religiós de l’època de Franco. Volia demostrar que la cultura i les tradicions populars no són ignorància sinó saviesa, cal evitar que caiguin en l’oblit.

Gràcies a la intel·ligència artificial, per crear fotografies no fa falta ni càmera. ¿Què li sembla?

Suposo que caldrà acostumar-s’hi, però la fotografia del real mai morirà. Cal assumir que les disciplines artístiques viuen transformacions pels avanços tecnològics.

¿Què opina dels selfies?

És una obsessió. Quan fotografio un esdeveniment, és impossible esquivar els mòbils que acaparen el camp de visió. Són una gran plaga.

Ser dona en un món tant temps masculí, ¿li va dificultar la feina?

A principis dels anys 70 la gent es reia de mi. Deien: "Durarà dos anys". Recordo que Julia Otero em va dir en una entrevista: "Tu no tens físic de reportera, tens aspecte de mama". Sí, soc petita, faig un metre i mig. Però la meva força no és en el físic sinó a la ment. Tinc 74 anys, i sé que em queda poc abans que el cos deixi d’obeir-me.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Parlant del pas del temps, ¿quant la preocupa el seu llegat?

Molt. Jo no tinc fills, m’hauria sigut molt difícil cuidar-los. No sé què passarà amb les meves fotos.