Terror maternal i Kim Kardashian

Ni tan sols un addicte a treballar com el productor Ryan Murphy pot amb tot, i per a la ¡dotzena! temporada d’American horror story ha decidit delegar tasques creatives en Halley Feiffer, l’emergent filla de Jules Feiffer, que va ser guionista de Mike Nichols o de Robert Altman. Escriu una dona i també dirigeixen, sobretot, dones: Jessica Yu i Jennifer Lynch, totes dues habituals de la factoria Murphy.

Eren elles, i potser no tant Murphy o el seu aliat a AHS, Brad Falchuk, les que podien donar forma precisa a aquesta història de terror de maternitat amb base en un llibre de Danielle Rollins. Des d’un pròleg in media res, queda clar que aquí explorarem els traumes i les problemàtiques que arrosseguen les dones des dels temps bíblics, quan algú va decidir que elles eren aquí per patir.

I això, és a dir, passar-ho malament, és el que fa de les maneres més diverses Anna Victoria Alcott (Emma Roberts, habitual de la saga) en aquest malson dislocat amb un fons de sàtira de Hollywood i els cicles de la fama. Antiga estrella de culebró adolescent, Alcott s’ha convertit, gairebé de la nit al dia, en actriu de prestigi amb potencial per a l’Oscar. Alhora que negocia el seu estrellat, està immersa en el seu tercer intent de fecundació in vitro a l’estilitzada clínica del Dr. Hill (Denis O’Hare, un altre clàssic d’AHS). La recolza en tot, però sobre tot el segon, el seu marit Dexter (Matt Czuchry), galerista d’art que tant sembla tendre com fa por. Hi ha coses, o, sobretot, persones, de les quals no li agrada parlar, com aquella primera dona morta en un incendi.

L’amistat més sòlida d’Alcott sembla, malgrat ser recent, la que manté amb Siobhan Corbyn (Kim Kardashian), la seva sarcàstica publicista. Han llegit bé el parèntesi: en un altre cridaner fitxatge actoral d’AHS (com aquesta Lady Gaga pre- Ha nacido una estrella en la cinquena temporada, de l’any 2015), Kardashian es queda un paper cada cop menys secundari de la sèrie. I està molt natural, i molt creïble, tot i que la cara amb prou feines se li mou. Parlem d’una persona que fa molt temps que és davant de les càmeres; en telerealitat, d’acord, però és que aquest gènere de presumpta no-ficció pot contenir interpretacions més grans que la vida.

Fenòmens estranys

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Com sol passar en aquesta sèrie, els fenòmens estranys arriben de seguida, ben de seguida, i en lloc de ser dosificats amb paciència, s’amunteguen a la pantalla. De seguida comencem a preguntar-nos quina part és realitat i quin producte de la imaginació d’Alcott; d’un pensament tensionat per l’amenaça de la infertilitat o el tractament hormonal. És inevitable acabar pensant en la paranoia maternal de La llavor del diable o, en els moments d’imatge més inclinada, un altre clàssic de Polanski com ara Repulsió. Per desgràcia, estratègies elegants es combinen aquí amb tics efectistes de baixa mena.

American horror story: Delicate té molt en comú amb Inseparables, una altra exploració dels terrors a què es veuen exposades les dones en la seva odissea reproductiva. Fins i tot hi connecta en l’estètica avantguardista de la seva atenció mèdica. Però, alhora, no resisteix les comparacions amb aquella. Si només hi ha temps per a una, quedin-se amb la de la doble Weisz.