Godzilla al Japó de postguerra

¿Què sabran a Hollywood d’una criatura que neix del terror nuclear al país que va patir el martiri de dues bombes atòmiques, el llançament del qual va ser ordenat pel president Harry S. Truman i aclamat, sens dubte, pels capitostos hollywoodians de 1945? A tot estirar van indagar l’any passat, a través de la figura de Christopher Nolan, en la personalitat ambigua d’un dels arquitectes de la bomba atòmica, Robert Oppenheimer.

El cine japonès no ha abandonat mai la seva criatura mítica, la seva icona del cine fantàstic popular dels anys 50 i 60. Del 2016 és l’anterior pel·lícula sobre el tema, Shin Godzilla, la història de la qual estava ambientada en el Tòquio actual. Per contra, l’acció d’aquesta nova producció nipona, Godzilla: Minus one, que arriba aquest divendres a les pantalles espanyoles, es desenvolupa des de finals de la Segona Guerra Mundial fins al 1947.

És el Japó neorealista de la postguerra, una causa-efecte immediata: la primera aparició de Godzilla al film es produeix a l’illa d’Odo, en els espeternecs de la contesa, i després de desaparèixer durant un temps ressorgeix, ara en forma radioactiva, després de la primera prova nuclear a l’atol de Bikini, l’1 de juliol del 1946.

Bastant polític, entre línies

Tindria gràcia si fos una comèdia, però no ho és. Godzilla va néixer el 1954 com a representació del terror atòmic patit pels japonesos, i en aquesta nova ficció es converteix en un monstre mutant i radioactiu per culpa de les proves que els nord-americans van continuar fent una vegada conclosa la guerra, en la seva enverinada rivalitat amb l’antiga Unió Soviètica. Entre línies, aquest nou Godzilla japonès resulta bastant polític i, a més, posa en entredit els antics codis d’honor i valentia dels pilots kamikazes, un altre dels temes del film: el seu protagonista masculí va fracassar com a kamikaze i ara vol redimir-se lluitant contra el monstre.

Encara que no deixi ben parats –de passada– els nord-americans, Godzilla: Minus one ha sigut un èxit instantani als EUA. La pel·lícula ha costat 14 milions d’euros i fins ara ha guanyat a tot el món 48 milions. Es va estrenar al Japó el 3 de novembre i als EUA –on ha recaptat la meitat d’aquests 48 milions– i part d’Europa l’1 de desembre. El seu director, Takashi Yamazaki, és desconegut fora de l’àmbit japonès –ha realitzat films de les sèries Doraemon i Lupin III- i el film tampoc compta amb estrelles en el seu repartiment: Godzilla, aquí animat digitalment de manera molt física, quan veiem la seva esquena plena de pues o quan el presenciem alçat en tota la seva magnitud, és el màxim reclam.

El film fundacional, Godzilla. Japó sota el terror del monstre, va ser realitzat el 1954 per Ishiro Honda, que es convertiria en el millor representant d’aquesta franquícia amb alguns títols centrats en la col·lisió entre colossos, tipus King Kong contra Godzilla (1963), Godzilla contra els monstres (1964) i L’illa dels monstres (1969). L’altre conreador del gènere seria Jun Fukuda, amb pel·lícules d’argument i títols més delirants: Galien, el monstre de les galàxies ataca la Terra (1972) o Godzilla contra Cibergodzilla (1974).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Del primer film d’Honda, que ha influït Godzilla: Minus one, existeix un muntatge per al públic nord-americà, Godzilla, King of the monsters (1956), acreditat a Honda i Terry O. Morse. Però és un muntatge adulterat, ja que es van eliminar totes les referències contràries a la bomba atòmica i es van rodar noves escenes protagonitzades per un periodista nord-americà que presencia els esdeveniments. El personatge el va interpretar un Raymond Burr a punt de convertir-se en el Perry Mason televisiu.

Alguns aspectes d’aquesta revisió clàssica de Godzilla coincideixen amb un manga de recent publicació en el nostre país, Asa Asadora,de Naoki Urasawa, autor dels excel·lents Monster i 21st centuryboys. Els monstres sorgits del pànic atòmic continuen estant vigents en la cultura japonesa.