David Bisbal i Pasión Vega, un fervorós cant per la pau a la Sagrada Família

V a ser una escena pintoresca, potser una mica psicotròpica, la d’aquestes dues veus de la música popular, ben comercial i terrenal, com són David Bisbal i Pasión Vega, fent pujar les seves veus entre les torres de Gaudí, incrustades en una missa, però es tractava de cantar per a una causa més gran que ells. Concert i culte, confluint amb la vista posada en aquest hospital de campanya que cal construir a Ucraïna amb donacions com les que van cursar els 3.200 assistents a l’esdeveniment benèfic, ahir a la nit al temple de la Sagrada Família.

Anomenar-lo espectacle, tot i que va tenir alguna cosa d’això, pot ser frívol: es va fer sentir la paraula eucarística en boca de monsenyor David Abadías, bisbe auxiliar de Barcelona, que ens va convidar a "treure de nosaltres aquest cor de pedra i posar-hi al seu lloc un cor de carn". Missatges emparats per sor Lucía Caram, organitzadora de l’acte juntament amb l’empresari Enrique Tomás.

Es tractava al seu torn de commemorar el 10è aniversari del pontificat del papa Francesc, coincidint amb la festivitat de la Mare de Déu de Guadalupe. I per això, la base musical la va posar la Misa Criolla que l’argentí Ariel Ramírez va compondre el 1964. Ofrena amb vivaços accents de folklore, ampliant els colors del ritu religiós. Charango i flautes andines transmetent calidesa, cascavellejant sobre el cos de la dotzena d’instrumentistes i del cor del Liceu (amb direcció de Jacob Sureda).

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

La parella cantaire, molt posada en situació. Pasión Vega es va ajustar a la solemnitat de Sanctus i Agnusdei. I David Bisbal va suplir aquella llunyana súplica juvenil d’"Ave María, cuándo serás mía" per l’anunci piadós i nadalenc que "Dios ha nacido, pétalo y flor". El cançoner es va obrir a peces com Hallelujah, de Leonard Cohen, amb un sentit Bisbal, i El cant dels ocells, que Pasión Vega va abordar en català propulsat pel cor. I un Gracias a la vida, de Violeta Parra, en el que se’ls va veure a tots dos junts i més solts, vençuts els rigors i deixant que fluís el raig de veu sobre un matalàs de percussions.

La Sagrada Família no és l’escenari més propici per a un concert: visibilitat complicada, nul·la fins i tot en certes posicions (totes aquestes columnes), i relleus proveïdors de rebots acústics, que acomoden tan sols les notes llargues. Però, adaptats a la situació i abordant un dia festiu Solo le pido a Dios (León Gieco), David Bisbal i Pasión Vega van estar finalemnt al seu aire, i no va faltar l’elogi de monsenyor Abadías. "Ho heu fet molt bé". I un cordial recordatori que va dibuixar alguns somriures: "Fem missa cada diumenge. Podeu tornar quan vulgueu".