Una gran ‘Novena’ amb accent espanyol

É s d’agrair que BCN Classics aposti també per repertori i intèrprets locals i no miri només artistes i conjunts de gira per Europa, tal com va fer en el concert de dimecres al Palau, amb l’ADDA Simfònica Alicante dirigida per Josep Vicent, junt amb un pòquer d’asos en l’apartat solista i el sempre aclamat Orfeó Donostiarra. En el programa –en homenatge a Victòria dels Àngels en el seu centenari– van compartir protagonisme Xavier Montsalvatge i Ludwig van Beethoven, i es va arribar a un triomf rutilant, amb els artistes aclamats per un Palau ple fins a la bandera.

Notícies relacionades

La festa de Sant Jordi d’‘abril’ d’EL PERIÓDICO brinda en honor a les dues ‘superagents’ Carmen Balcells i Antonia Kerrigan

Deu llibres que acaben de ser (o seran aviat) sèrie: recomanacions per a Sant Jordi

La vetllada va arrencar amb el Cant espiritual de Joan Maragall per a cor i orquestra, de Montsalvatge, que es va oferir en una versió prou contrastada i amb un conjunt no tan equilibrat quant a sonoritat respecte de l’acústica del Palau, seca i metàl·lica davant conjunts d’aquestes proporcions. Josep Vicent va mostrar certa tendència a passar-se en decibels en massa ocasions, cosa que restava poder als clímaxs de l’obra del compositor català, però mai va arribar a fagocitar les veus. El cor basc, amb un català impecable i veus molt ben empastades –després de les actuacions a Alacant, Madrid i Saragossa– va arribar a la divina "faç immensa" en gran forma.

En la segona part Beethoven va il·luminar de nou l’auditori modernista amb la Novena simfonia en Re menor, op. 125, coral, que Vicent va portar amb maduresa i bon ofici, ben assajada. Després d’un evident i detallista treball previ, al podi el seu gest es va mostrar gairebé coreografiat, molt íntim. L’acompliment dels músics de l’orquestra –amb molts joves– va resultar àmpliament convincent; en el Molto vivace no es van apreciar més problemes, tret de les imprecisions de la trompa i algun atac de la corda greu lleugerament desplaçat. El bonic Adagio va arribar servit esplèndidament frasejat, amb un final de festa que va alentir frases de l’últim moviment esgotant els solistes, però amb un resultat brillant. Les italianes Erika Grimaldi i Teresa Iervolino van unir el seu art als espanyols Airam Hernández i José Antonio López, component l’esmentat pòquer d’asos, i van ser ovacionats.