"La indústria preferiria que les actrius no complíssim anys"

¿Per què creu que és rellevant avui un retrat cinematogràfic de Golda Meir?

Durant molt de temps, Golda va ser tractada com una pària al seu propi país; va ser assenyalada com la principal culpable de l’enorme quantitat de vides de soldats israelians que va provocar la guerra del Yom Kipur, malgrat que quan certa documentació va ser desclassificada es va saber que la culpa la van tenir altres comandaments militars i polítics que no van fer la seva feina. En qualsevol cas, ella va assumir la responsabilitat i va dimitir, i això és una cosa de la qual molts polítics actuals haurien de prendre exemple. ¿Quants d’ells farien una cosa semblant?

La pel·lícula ha sigut criticada pels que consideren que Meir hauria d’haver sigut encarnada per una actriu jueva. ¿Què n’opina vostè?

Accepto que la meva elecció per al personatge pugui haver provocat descontentament en algunes persones, i soc conscient del molt que ha crescut la preocupació a l’hora de representar comunitats, cultures i religions en pantalla; en el passat jo vaig interpretar altres dones jueves, i no hi va haver cap polèmica al respecte. En general soc contrària al fet que es restringeixi el treball dels artistes, sobretot si no falta a ningú al respecte. L’aspecte que jo llueixo a la pel·lícula no respon en absolut a un interès a estereotipar un poble ni ofendre’l, tan sols hem intentat reproduir Golda amb fidelitat. I he de dir que no m’ho pensaria dues vegades abans d’acceptar un paper similar a aquest en el futur.

Històricament, Golda Meir ha sigut criticada per la seva actitud davant el poble palestí, a la qual Golda no fa cap al·lusió…

La pel·lícula la retrata en un moment molt específic de la seva carrera, i no pretén racionalitzar o recolzar les seves polítiques; és obvi que en alguns aspectes va ser presa del seu fanatisme i la seva estretor de mires. Sigui com sigui, el seu ascens al poder als anys 60 va ser un moment històric de gran transcendència. Fins aleshores era pràcticament inconcebible que una dona liderés un país tan important i complex com Israel. Va governar en una època molt misògina, i així va aplanar el camí d’altres líders com Margaret Thatcher i Angela Merkel. Això la converteix en una figura increïblement rellevant.

Vostè ha tingut una connexió íntima amb Israel des que als 22 anys va passar una temporada en un quibuts. ¿Entén l’actitud que el país manté amb Palestina?

Sí, sempre he empatitzat amb Israel, des d’abans de visitar el país per primera vegada, i un dels motius d’això és l’Holocaust. Vaig començar a saber d’allò quan era nena, i a mesura que vaig anar adquirint consciència de la magnitud d’aquella barbàrie em vaig sentir increïblement afectada; en realitat, encara em costa entendre que una cosa tan monstruosa pogués passar. Crec que és necessari no oblidar el passat i aprendre d’ell, i aquesta necessitat no entén de bàndols.

Abans d’interpretar una primera ministra, al llarg de la seva carrera ha encarnat dues emperadrius, diverses reines i fins i tot la filla d’un déu. ¿L’atrauen aquest tipus de personatges formidables i d’autoritat extraordinària?

Diria que no elegeixo els personatges que interpreto basant-me en aquests criteris, almenys que jo sàpiga. Però pot ser que, inconscientment, sovint esculli interpretar dones dotades amb una gran determinació i confiança en el seu propi poder perquè no m’hi assemblo en res. Després de tot aquest temps, jo continuo sentint-me molt insegura sobre la meva feina.

¿Diria que vostè també ha sigut víctima de la misogínia en algun moment de la seva carrera? Fins fa poc, el sexisme va imperar amb impunitat en la indústria del cine.

No sé si anomenar-lo misogínia. Quan jo vaig començar, a molta gent li resultava desconcertant i fins i tot contradictori que una dona amb la meva melena rossa i els meus pits enormes intentés convertir-se en una actriu respectada, i per això hi va haver els que no em van prendre seriosament. Vaig haver de carregar amb aquest prejudici sobre les espatlles i no deixar que m’aixafés, i vaig comprendre que l’única manera que tenia de fer-lo desaparèixer era treballar molt dur. I des d’aleshores mai he especulat amb la meva imatge. Per exemple, mai vaig interpretar dones de 25 o 30 anys després de complir els 40, ni dones de 40 quan ja era obvi que jo els havia deixat enrere feia temps. Mai m’ha fet por l’edat.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿I a la indústria li fa por?

La indústria preferiria que les actrius no complíssim anys. A mi m’enfurisma quan algú em diu: "Que bé estàs, per a l’edat que tens". ¿Com s’atreveixen a ser tan condescendents? Em resulta insultant. En tot cas, l’edatisme que patim les actrius és un reflex del que patim les dones en general, i no només les madures. Em sembla molt trist que dones joves sentin la necessitat d’utilitzar bòtox o fer-se retocs a causa de la imatge que se’ls exigeix que tinguin. El feminisme ha fet molts avenços últimament, però aquesta pressió ha augmentat.