Robe surt del pou i s’anima

Després de deixar de banda la caravana d’Extremoduro, Robe Iniesta ha posat la directa, i els seus discos i els seus tours en cavalquen un darrere de l’altre. Dues de les cançons de Se nos lleva el aire ja van ser destapades en temps de la seva última gira, i conflueixen ara en una obra que el mostra en ratxa, a ell i a la seva compenetrada banda, manejant un repertori amb menys cos filosòfic que l’anterior, Mayéutica (2021).

Robe a rajos, en una voràgine sonora tan lírica com aparatosa, compartint cavil·lacions en veu alta, potser encriptades però riques en sentències lapidàries ("demasiada droga hasta para mí", "el mundo no nos interesa nada", "vamos a robar un banco"), ara sense necessitat d’invocar Ciceró ni Sòcrates. Mirar d’analitzar Se nos lleva el aire a partir de les seves lletres és arriscat, però la primera pista la va deixar anar dies enrere el tema Nada que perder, on Robe al·ludeix als seus fantasmes (les addiccions) i a la idea que, després d’haver caigut fins al nivell més baix, ja només queda la remuntada. Cançó corpulenta i amb girs harmònics emotius, el vídeo dels quals prescindeix de relat: el grup, tal qual, tocant en el que sembla una aturada de la prova de so d’un dels seus concerts.

Davant el mirall

Se nos lleva el aire equilibra l’arquitectura sonora dels seus àlbums en solitari: hi ha el segell llevantí d’Extremoduro, el seu devastador mur d’electricitat, i el contrapès melòdic neoclàssic, amb les dramàtiques sanefes de violí de Carlitos Pérez, en frec constant amb els power chords de guitarra, i l’eco de la veu de Lorenzo González. Aquesta vegada les peces no són moviments, sinó cançons, deu. I flota entre elles la percepció d’un Robe que es mira al mirall i busca el seu centre de gravetat: "Necesito que vengas, que se me lleva el aire", suplica a El hombre pájaro, el tema d’obertura. "Hoy tampoco he probado bocado, ya comeré mañana / Sé que estoy más delgado y he perdido las ganas".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Se sobreposa Robe després d’un (nou) duel amb la depressió? Podria semblar-ho, si bé l’ànim que mostra és d’afrontar les tenebres de cara: així ho veiem a Ininteligible, peça devastadora i indignada, la juganera A la orilla del río o Haz que tiemble el suelo, amb el seu catedralici crescendo i els seus udols finals. I la muntanya russa d’El poder del arte, situant allà, en la creativitat i en les muses, la possibilitat de la salvació d’"una vida inerte, una vida triste, una mala muerte". Robe, gemegant i estremint-se a cavall d’una dinàmica filo-simfònica que supera els nou minuts.

Amb els seus sotracs torrencials, els seus esbufecs d’òrgan Hammond i els desencadenats solos de guitarra dels setanta, Se nos lleva el aire serveix una experiència intensa que serà assaborida amb delit per l’afició i que pot resultar sufocant per als altres. Però així són les lleis de Robe.