Socors, soc fan d'un maltractador: què fem amb genis monstruosos com Picasso o Michael Jackson?

¿Es poden disfrutar les òperes i simfonies de Richard Wagner sense tenir en compte el seu antisemitisme? Una altra cosa és que la música del compositor li agradés a Hitler, però d’això no en va tenir la culpa Wagner. ¿Com reaccionem davant una tela de Picasso sabent que era un maltractador? ¿Com llegim una novel·la de Louis-Ferdinand Céline sense deixar de pensar que va ser igualment antisemita i col·laboracionista durant l’ocupació nazi? ¿Rebutgem l’oberta misogínia de Buñuel, Berlanga o Hitchcock?

Quan escoltem Thriller o Billie Jean de Michael Jackson, ¿podem desmarcar-nos del seu cas com a abusador infantil tot i que fos declarat innocent, el mateix que ha passat amb Woody Allen? ¿O potser ningú ha sentit una estranya sensació tornant a veure Manhattan i sabent tot el que ha sortit a la llum sobre el director? ¿Tirarem els llibres de T. S. Eliot i Virginia Woolf després de saber que també eren antisemites? ¿Què passa avui amb la Lolita de Nabokov? ¿És transgressora o pedòfila? ¿Tornarem a riure veient un episodi de Louie després que es conegués que el seu autor i protagonista, Louis C. K., es va masturbar davant de dues dones sense el seu consentiment? ¿Podem disfrutar els vells films de James Bond i els seus succedanis, F de Flint i Matt Helm, deixant de banda el seu terrible sexisme? I a l’escoltar Imagine de John Lennon o So what de Miles Davis, ¿hem d’oblidar que l’ex-Beatle i el trompetista de jazz van pegar a les seves esposes?

Autor i obra

Hi ha Harvey Weinstein, amb qui el món s’ha rabejat més, amb tota justícia. Però no era un artista en el sentit estricte, sinó el productor dels artistes. I, per descomptat, hi ha Roman Polanski, i amb el director de Repulsió comença tot en aquest excel·lent llibre de Claire Dederer, Monstruos, publicat en castellà per Península. El subtítol ho deixa ben clar, tot i que res sigui tan clar: ¿Es pot separar l’autor de la seva obra?

Dederer volia escriure un llibre sobre Polanski. "Em vaig disposar a veure les seves pel·lícules. A resoldre, en realitat, el problema de Roman Polanski, el problema que m’agradés algú que havia fet una cosa tan horrible. Volia ser una consumidora amb estàndards morals, una bona feminista de manera demostrable, però alhora també volia ser una ciutadana del món de l’art, l’oposat a una filistea", escriu al pròleg.

Després del visionat d’El quimérico inquilino, La llavor del diable, Chinatown i altres films del cineasta polonès, Dederer esperava sentir-se transformada al saber el que el director d’aquelles cintes havia fet amb una menor, penetrant-la analment, però no hi va haver cap transformació. I afegeix una cosa important: "Polanski no plantejaria cap problema a l’espectador si les seves pel·lícules fossin realment dolentes. Però no ho són". El problema, el rebuig i la contradicció sorgeixen quan l’artista és bo, perquè t’has reconegut en la seva obra o l’has disfrutat plenament. Quan es va estrenar Manhattan el 1979 ningú va dir que era la pel·lícula d’un pedòfil. El discurs sobre l’antipatia d’Allen cap a les dones adultes i en favor de les noies joves s’ha construït després.

És un tema delicat que Dederer aborda amb extrema serenitat, gairebé amb sang freda. "L’horrible trastoca el fabulós", escriu en relació amb la persona i l’obra. "No podem veure o escoltar o llegir aquesta obra fabulosa sense recordar allò tan horrible. Ens apartem sobrepassats pel fàstic… o no". El quid de la qüestió potser es troba en aquesta reflexió: "Quan analitzem l’obra dels genis monstruosos, ens diem que estem portant a terme consideracions ètiques quan en realitat el que experimentem són sentiments morals".

No hi ha lògica

Quan se centra en Woody Allen, analitza passatges de Manhattan i recorda que l’Isaac, el personatge que encarna el director, creu que "si una dona pot pensar, no es pot córrer; si es pot córrer, no pot pensar". ¿Parla el personatge o parla el creador? Allen va dir sobre la seva relació amb Soon-yi, la seva actual parella i filla adoptiva de la seva ex, Mia Farrow: "No hi ha lògica en aquestes coses. Coneixes algú i t’hi enamores i ja està". ¿És així de senzill? Dederer no pot ser més contundent i emparenta certes actituds d’Allen amb les de Donald Trump.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’autora desgrana molts casos i els diferents aspectes ètics o morals que els casos esmentats impliquen. No només homes, també escriptores maltractadores (Sylvia Plath) o el que denomina mares abandonadores (la cantant Joni Mitchell, la novel·lista Doris Lessing): "Si el crim masculí és la violació, el crim femení és la renúncia a les cures. El pitjor que pot fer una dona és abandonar els seus fills".

Dederer sap que fins i tot en alguns aspectes de la monstruositat res és totalment blanc o negre. El seu capítol dedicat a la Lolita de Nabokov és diàfan, i el va escriure després de tornar a llegir la novel·la arran del #MeToo. Monstruos descriu certeses i planteja incògnites. No dona respostes. Posa tots els lectors davant el seu propi mirall.