Aniversari de dos clàssics de Nadal imbatibles: ‘Love actually’ i ‘Elf’ compleixen (encara que no t'ho creguis) 20 anys

¿És possible ajuntar dues pel·lícules tan diferents per més motius que aquest 20 aniversari compartit? És clar. A simple vista s’assemblen com un ou a una castanya. Love actually, debut del llavors guionista Richard Curtis (havia escrit Notting Hill i El diario de Bridget Jones), segueix el patró de les pel·lícules de vides encreuades per explicar diverses històries d’amor i desamor a Londres per Nadal. En l’altra, Jon Favreau, que llavors era més conegut com a actor, explicava la història d’un elf gegant que es perdia a Nova York durant les festes.

Una és una comèdia romàntica amb un repartiment aclaparador: Hugh Grant, Emma Thompson, Keira Knightley, Colin Firth... És tal el nombre d’estrelles que resulta obscè. L’altra és una comèdia familiar inspirada en l’univers visual de la productora de stop-motion Rankin/Bass, especialment a Rudolph the Red-Nosed Reindeer (1964), amb el còmic Will Ferrell a la pell de l’elf titular i única i inclassificable encara en el dia d’avui. I, no obstant, estan unides per un munt de coses. La primera, que són pel·lícules que fugen del cinisme i la ironia, una cosa que les fa molt exòtiques a ulls del present.

Tant Curtis com Favreau semblaven tenir claríssim que volien fer pel·lícules nadalenques pures, sense infravalorar o pervertir el subgènere. Al capítol sobre Elf de la sèrie The movies that made us (2019-) s’explica que un dels objectius que es va proposar Favreau quan va acceptar dirigir la pel·lícula, escrita per un guionista novell i desconegut, va ser "fer un clàssic nadalenc intemporal". El cor de les dues pel·lícules són l’afecte, les persones i, tot i que soni cursi (en aquestes dates no està tan mal vist ser-ho), la màgia. És a dir, sense entrar en comparatius, els ingredients de clàssics com Que bonic que és viure (1946), Miracle on 34th Street (1947), Gremlins (1984) o Sol a casa (1990).

Misogínia i grassofòbia

És cert que en alguns aspectes Love actually no ha envellit bé. Amb motiu del 20 aniversari, per al qual el canal nord-americà ABC va reunir el seu equip en l’especial The laughter & secrets of Love Actually: 20 years later, han sigut moltes les veus que han posat el focus en les coses més qüestionables de la pel·lícula. Es parla i escriu (no sense raó) sobre la seva misogínia, la seva grassofòbia o una representació social poc diversa (en tots els sentits). En aquest documental d’ABC i en una conversa amb la seva filla al festival literari de Cheltenham, Curtis assegurava estar penedit de moltes decisions que havia pres en les seves primeres pel·lícules sobre la representació femenina i de la diversitat: "Aquesta falta de diversitat em fa sentir incòmode i una mica estúpid. Hi ha coses que canviaria, però gràcies a Déu la societat està canviant, per això la meva pel·lícula està predestinada, en algunes coses, a semblar obsoleta".

Love actually és obsoleta en alguns sentits, tant com milers de pel·lícules de la seva època i de tantes altres èpoques. Això no la redimeix. Però tampoc un s’hi ha d’acarnissar més que amb d’altres pel fet de ser molt popular. Cal ser conscients dels seus errors, però també posar en valor el que la fa imbatible com a clàssic nadalenc. A més d’aquesta fugida del cinisme, s’imposen una energia contagiosa, el carisma dels actors, diverses escenes tremendament icòniques (del ball de Hugh Grant al moment d’Emma Thompson amb la cançó de Joni Mitchell de fons) i el plaer dels guions i les interpretacions als quals no els preocupa ni ser cursis, ni ser ridículs, ni preocupar-se en excés pel versemblant.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tot això també és a Elf. Si realment existeix l’esperit nadalenc, es deu assemblar moltíssim al que transmeten Love actually i la pel·lícula de Favreau, sobretot l’escena dels trineus a Central Park de l’última, amb els novaiorquesos cantant Santa Claus is coming to town. Elf no només ha envellit bé, sinó que cada vegada es dispara més la seva fama de clàssic, sobretot als Estats Units.

Nascuda de l’entusiasme d’un grup de principiants (o gairebé), rodada amb menys diners del necessari i amb imatges apassionants de com es va fer (Favreau va apostar bojament per l’artesania en la seva creació del món dels elfs), Elf és la pel·lícula nadalenca perfecta. És original, és graciosa, és tendra, està plena d’escenes i gags divertidíssims, és molt bonica visualment (els colors, el vestuari, la decoració dels grans magatzems) i té una de les millors interpretacions de Will Ferrell. Els clàssics nadalencs existeixen i persisteixen.