Iniciació

La representació era un homenatge al poeta de Roda de Ter. Jo portava un vestit de la meva mare i m’havia recollit els cabells en una cua de cavall lateral. Conservo en la memòria tots aquests detalls perquè va ser un dia important, iniciàtic. El dia en què em vaig transformar per sempre en amant del teatre. Més que això: el dia en què vaig començar a so miar en escenaris. L’origen dels meus primers balbotejos en el teatre aficionat. La raó i la causa que uns anys –pocs– més tard volgués dedicar-me a la informació teatral al primer diari seriós per al qual vaig escriure.

Això és el que passa amb les experiències que es viuen en l’adolescència. Poden ser fundadores. El primer tast d’un món fascinant per descobrir. Per això és important que el menú d’experiències degustables en aquest moment crucial de la vida sigui ampli i positiu. I ho és també que hi hagi qui es preocupi d’atraure els joves a noves disciplines, a nous mons. No només pel que els joves podran fer en el futur per la subsistència d’aquestes disciplines sinó, i sobretot, per tot el que aquests mons poden fer pels joves. Ni més ni menys que oferir-los una fascinació que d’una altra manera potser no haurien conegut. Apassionar-los, entretenir-los, divertir-los, donar-los raons per somiar. És a dir, per viure.

Tant de bo hi haguessin moltes més iniciatives per atraure els joves al teatre. Tant de bo tinguéssim, com en alguns països europeus, sales públiques concentrades a estrenar espectacles que els commoguin. Tant de bo hi hagués també autors, directors i actors especialitzats. Tant de bo, més enllà dels festivals o dels circuits escolars –pioners i tan necessaris–, hi hagués sales i programacions dissenyades per a ells, on s’oferissin muntatges sobre assumptes de candent actualitat, però també textos clàssics o contemporanis que conserven el poder d’interpel·lar-los directament.

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

Penso en Romeu i Julieta de William Shakespeare o en El despertar de la primavera, de Franz Wedekind, tan sols dos exemples entre els molts possibles. Tant de bo tota aquesta tasca s’orquestrés des dels despatxos oficials. Tant de bo hi hagués recursos públics per garantir-la els 365 dies de l’any.

Després d’aquella primera funció escolar em vaig fer espectadora de teatre. Vaig comprar una entrada per veure El despertar de la primavera d’una incipient Companyia Flotats al Teatre Poliorama de Barcelona. No podia saber que el text parlava de mi de moltes diferents maneres. I menys encara la commoció que em va provocar i que segueix viva mentre acabo aquest article 37 anys més tard.