Juliette Binoche: "La gastronomia és l’art més complet que existeix"

A fuego lento és una pel·lícula extraordinàriament romàntica, que funciona a tall d’elogi del bon menjar i que està protagonitzada per Juliette Binoche. Dit d’una altra manera, és impecablement francesa malgrat que l’ha dirigit el vietnamita Tran Anh Hung –que, això sí, fa anys que està establert a París-, i aquest és un dels diversos motius pels quals la seva elecció com a representant d’aquest país en la cursa per l’Oscar té molt sentit. En el film, l’actriu interpreta una cuinera immersa en una peculiar relació amorosa amb el prestigiós xef per al qual fa dues dècades que treballa, i comparteix temps i espai en pantalla no només amb l’actor Benoît Magimel –temps enrere el seu company sentimental–, sinó també un assortiment de plats apetitosos com el vol-au-vent de marisc, el turbot a la nata, el be al forn amb cols de Brussel·les i unes postres –sí, són unes postres– anomenades truita noruega.

Abans de treballar amb Tran Anh Hung ja ho havia fet amb diversos directors asiàtics, com Hirokazu Koreeda, Hou Hsiao-Hsien, Nobuhira Suwa i Naomi Kawase. ¿És casualitat?

Sento gran interès per la filosofia i l’espiritualitat orientals, crec que tenim molt a aprendre’n. A més, tots aquests cineastes són fabulosos. I tots tenen una manera de treballar molt respectuosa amb els actors. Molts directors occidentals s’entossudeixen a mantenir un control total de la pel·lícula, i això fa que els que ens posem a les seves ordres ens hàgim de barallar per defensar la nostra visió o bé rendir-nos; afortunadament, ja fa més de trenta anys que em dedico a això i ja pràcticament ningú em tracta així. I associar-me amb autors com els que vostè ha esmentat també em serveix per continuar explorant noves maneres de fer cine, que probablement és el principal instrument de què disposo per continuar dedicant-m’hi amb passió.

Feia 24 anys que no treballava amb Benoît Magimel, que a més és pare de la seva filla. ¿Què va suposar el retrobament?

Ho vaig afrontar amb una mica de por, perquè vam viure una relació complicada, ens vam separar fa molt temps i des d’aleshores gairebé no hem tingut contacte. I el nostre primer dia d’assajos no va ser gens prometedor. A ell li encanta cuinar, i des del principi va voler acaparar els fogons malgrat que això anava en contra de la lògica de la història, perquè el seu personatge és el xef i el meu és la cuinera; i quan això se li va fer saber, no s’ho va agafar bé. Però l’endemà al matí, al veure’l li vaig fer una abraçada i un petó, i des d’aleshores ja no hi va haver més tensions. Fer la pel·lícula va ser la nostra manera de dir-nos que ens continuem estimant malgrat tot, i un regal formidable per a la nostra filla. L’art també serveix per a això: expressar sentiments que ens és incòmode verbalitzar.

El cine és conegut com el Setè Art i, al veure A fuego lento, és gairebé inevitable convèncer-se que la gastronomia hauria de ser el vuitè...

Fer la pel·lícula m’ha donat l’oportunitat d’entendre que, si el pintor expressa emocions a través dels colors i els traços, el cuiner ho fa a través dels ingredients i els processos de preparació, transformant matèria primera en un equilibri perfecte de textures, sabors i consistències, una cosa exquisida. La gastronomia és l’art més complet que existeix, perquè proporciona estímuls als cinc sentits.

¿Què més va aprendre, des d’un punt de vista culinari?

Vaig prestar molta atenció al treball dels cuiners que preparaven els plats que apareixen a la pel·lícula però, en realitat, la major part del temps mantenia l’atenció centrada a no cremar-me els dits. Vaig aprendre, això sí, a implicar-me espiritualment a la cuina, i a valorar el que signifiquen els aliments i el procés de cuinar-los. És una cosa que no fem prou.

¿I què signifiquen?

Com dic, la pel·lícula retrata una relació diferent amb el menjar, però també una relació diferent amb la vida, i tant amb la terra que ens dona els seus fruits com amb els altres. D’una banda, cuinar és una manera d’honrar la generositat de la terra: tu plantes una llavor, li dones llum i aigua i, a canvi, obtens aliment. De l’altra, també permet demostrar amor als teus éssers estimats, estrènyer vincles, i elevar els ànims. És una cosa màgica.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Vostè sol cuinar?

Compto amb ajuda, però sí que cuino. Durant molts anys solia organitzar un brunch familiar cada diumenge, amb productes frescos acabats de comprar al mercat, i preparava amanides delicioses amb verdures saltejades, nous, fruits del bosc i diversos tipus de formatge; una cosa senzilla però deliciosa. I de vegades, quan tinc temps, convido amics a casa i cuino per impressionar-los. Busco a internet una recepta que em vegi amb cor de portar a la pràctica i poso fil a l’agulla. No sempre me’n surto, però una vegada vaig llegir un llibre de receptes en què l’autora afirmava: "Mai acceptis la derrota. Si el plat que has preparat és una porqueria, simplement actua com si fos deliciós". Això és el que jo faig. n