Entre l’extensió i la dispersió
Els museus nacionals, siguin de pintura, escultura, arts decoratives, arqueologia i un llarg etcètera, són els referents per als seus cosins germans a les entitats locals, des dels museus provincials fins als de belles arts i arqueològics.
Aquests dies m’he quedat bastant sorpresa de com apareixen certes notícies als diaris. Em refereixo a les frases que s’han destacat del nou ministre de Cultura en relació amb la trobada que hi va haver al Museu del Prado de tots els directors de museus provincials i de belles arts en relació amb la política de dipòsits del museu. Aquell "acostar totes les obres del Museu del Prado als ciutadans del nostre país" i aquell "descentralitzar la pinacoteca" que apareixen com a mantres.
Ja hi hauria d’estar avesada i no admirar-me de com el de sempre es presenta com a novetat. És clar que es donen una sèrie de circumstàncies que ho afavoreixen: d’una banda, la falta d’especialització del periodista que cobreix una notícia, per la qual cosa no compta amb prou eines per aportar una visió més crítica, revestint de novetat una cosa que, en realitat, no ho és tant. De l’altra, la mateixa idea que la societat té respecte a la Cultura i el que és digne de destacar.
M’explico. Els museus nacionals, siguin de pintura, escultura, arts decoratives, arqueologia i un llarg etcètera, són els referents per als seus cosins germans a les entitats locals, des dels museus provincials fins als de belles arts i arqueològics. Per això la societat en general entén molt bé la importància dels objectes custodiats als grans museus, però es perd davant el valor que també tenen les col·leccions dels seus corresponents locals. Aquests, a més de custodiar unes col·leccions estretament vinculades amb la història provincial dels espais on s’aixequen, també presenten uns recorreguts historicoartístics més generals que posen en context aquesta idiosincràsia prèvia. Són els objectes dels museus nacionals dipositats en aquestes entitats locals els que incideixen en aquest context. Comptar amb obres del Greco, Murillo, Gregorio Fernández o Goya ajuden el públic a entendre molt millor la singularitat de la col·lecció més local, i com en cada moment de la història, els grans centres eren reinterpretats a les perifèries. No d’una manera menor, sinó diferent.
El 1980 es crea de manera oficial el programa El Prado dispers. Els dipòsits temporals de les seves obres ja s’efectuaven des de mitjans del segle XIX, però és en aquella dècada del segle XX quan s’estableix una regulació i control d’aquests dipòsits. Mercedes Orihuela ha explicat molt bé la tasca d’aquest programa i la seva història, tant al llibre que acaba de publicar com als diferents articles sobre aquest tema als diferents Butlletins del Museu del Prado, que es poden consultar en obert (els recomano el número 54 del 2018).
D’altra banda, el mateix Museu del Prado en la seva pàgina web explica també amb rigor com aquest nou Prado estès té una estreta relació amb aquest programa previ, per la qual cosa no s’entén quin tipus de notícia s’està fent arribar a la societat després de la trobada del ministre de Cultura amb els directors dels museus provincials i de belles arts d’Espanya.
Notícies relacionadesEl disculparem
Les seves paraules posades entre cometes –poden triar qualsevol de les diferents notícies que han sortit en premsa en relació amb aquesta trobada, destaquen com a novetat una cosa que es feia de manera ordenada des de les últimes dècades del segle XX. Aquesta "descentralització de la pinacoteca" que lloa el ministre –el disculparem per ser un nouvingut, tot i que m’imagino que els seus col·laboradors més directes no ho són i podrien haver-lo advertit–, ja estava en vigor des de molt abans, i el que tenen de bo dels museus nacionals és que pertanyen a tot l’Estat espanyol i les seves polítiques van molt més enllà de les idees i necessitats dels governs de torn. El ministre ha volgut estendre’s tant lloant una proposta que sembla que li és pròpia que s’ha quedat completament dispers.
