I Miró va acabar erotitzant BCN

La primera vegada que Joan Miró va exposar obra a Barcelona va ser a les Galeries Dalmau, el 1918. En el programa de mà d’aquella mostra individual, algú va gargotejar sobre les lletres del seu cognom i on hi posava Miró va passar a llegir-se merda. No va ser només una opinió aïllada; els crítics no el van tractar millor i l’artista no va tornar a protagonitzar una exposició similar a la ciutat. El cas és un perfecte exemple de la relació mercurial que va mantenir amb Barcelona, el lloc on va néixer i on va rebre la seva formació com a artista.

Miró no es concebia a si mateix més que com a català però necessitava créixer com a creador, vincular-se a les avantguardes artístiques internacionals alehsores en plena ebullició. Per això al llarg dels anys 20 la seva vida va transcórrer entre París, Mont-roig del Camp i Barcelona, combinant el millor d’aquests mons. Una guerra, la civil espanyola, el va deixar encallat a França i una altra, la mundial, el va portar de nou a la Barcelona ocupada pel franquisme, on va tornar gairebé de puntetes. Perquè el seu exili interior culminés, el 1957 recalaria definitivament a Mallorca, l’illa de la seva mare i de la seva dona. El règim el va deixar en pau malgrat haver sigut l’artífex del cartell Aidez l’Espagne i al llarg dels anys va intentar sense èxit la seva adhesió. Miró no va ser Dalí.

Desig barceloní

No era fàcil oposar-se al franquisme i alhora fer intervencions artístiques a Barcelona de manera oficial. Miró tenia un pla, un projecte que afectava la seva ciutat. Va voler que per terra, mar i aire, obres seves donessin la benvinguda als viatgers en tres punts clau. Era difícil oposar-se als desitjos del pintor espanyol més reconegut aleshores, amb permís de Picasso. El 1970 va posar la primera pedra de la seva empresa amb la realització del mural de l’aeroport del Prat, l’actual T-2. Una peça de 50 metres de llarg per 10 d’alçària i gairebé 5.000 peces de ceràmica amb figures i símbols mironians.

El projecte de les benvingudes ciutadanes es queda petit davant la Fundació Joan Miró el 1975. Concebuda com a centre d’estudis d’art contemporani, va obrir reunint 10.000 peces de l’autor. També suposa la coronació de l’artista en una ciutat que ja comptava amb un museu dedicat a Picasso. Cinc mesos abans que el dictador morís al llit, l’artista i la seva dona decideixen no oferir la seva imatge en la inauguració i se’n van de l’edifici abans que hi entri el públic. El conjunt de nova planta a Montjuïc, exigència de l’artista, és encarregat a Josep Lluís Sert, que realitza un edifici obert marcat per la llum i l’arquitectura mediterrànies.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Un any més tard, Miró col·loca al terra de la Rambla, a l’anomenat Pla de l’Os, la seva personal cosmogonia colorista en forma de mosaic executat pel ceramista Joan Gardy Artigas. Aquest correspondria a l’entrada marítima de la ciutat i va ser desig exprés de Miró que els vianants el poguessin trepitjar. El dia de la seva inauguració algú va comentar a l’artista que les tessel·les estaven molt mal posades. "No sap el que m’ha costat que sigui així", va respondre. El lloc va adquirir una significació funesta amb l’atemptat de l’agost del 2016 al convertir-se en el punt on es va aturar la furgoneta.

La tercera pota dels welcomes mironians hauria d’haver-se situat al parc de Cervantes a l’entrada, per terra, a Barcelona, però finalment el 1982 la idea es va acabar endurint a l’espai de l’antic escorxador municipal amb l’escultura coneguda com a Dona i ocell. Un any abans l’artista va patir una embòlia que el va deixar gairebé cec i amb dificultat per caminar. Però la vellesa no va llimar les seves obsessions juvenils. No importava que estigués a punt de complir 90 anys. Aquest enorme fal·lus de 22 metres que és l’escultura, que inclou també una gran vagina, dona compte de la seva habitual imatgeria eròtica, sempre tan evident i tan crua, tot i que la interpretació habitual hagi sigut destacar una presumpta ingenuïtat i la seva alegria infantil. L’últim regal, sexual, cru i desafiador.