Miró i Hemingway, dues vides en un quadro

En una cantonada del ring, un pintor català repentinat i petitet, un pardal tintinesc traçat amb línia clara; a l’altra, un escriptor nord-americà amb coll de sequoia, un projecte d’os amb mandíbula d’Olivetti. Som al Cercle Américain al París del 1924 o 1925. No facin les seves apostes encara. Tots dos podrien resultar vencedors. I tots dos, per diferents que fossin, quedarien units per sempre per l’amor cap a un quadro: La masia.

"Hi coincidíem per fer classes de boxa. De vegades fins i tot ens vèiem cara a cara sobre el quadrilàter", va explicar Joan Miró, per després matisar: "Cara a cara és una manera de parlar: ell era un gegant i jo soc molt baixet". El seu rival al quadrilàter, Ernest Hemingway, va afirmar: "Miró pega bé, però s’oblida que hi ha un oponent davant".

A simple vista, el combat no només és asimètric, sinó gairebé còmic, com de pel·lícula muda o de Tom i Jerry. Hemingway és un bevedor torrencial, i Miró, moderat com un ocellet. A l’escriptor, la seva amiga i mentora Gertrude Stein li va dir un dia que no gastés en roba, sinó que invertís en quadros, així que va per allà com un captaire, amb jerseis com a roba interior. "Pobre com una rata, portava els colzes espellifats", va dir Miró, del primer cop que el va veure. En canvi, Miró, encara més arruïnat en la seva aventura parisenca, anava sempre polit, com acabat de banyar en Nenuco: podia no tenir-ne ni per menjar, però sortia sempre amb monocle i polaines blanques (aspecte mesurat que causava hilaritat als cercles artístics que freqüentava). Un tenia fama de fer amb les dones com amb els textos ("Deixa’l quan sàpigues què és el següent, mai t’assequis") i l’altre mantindria un amor discret tota la vida. Hemingway es passejava per les grans guerres europees del segle XX com pel menjador de casa, mentre que Miró es feia a un costat i pintava estrelles i llunes a la sorra de la costa catalana.

I, no obstant, tenien moltes altres coses en comú. En els seus primers passos parisencs, tots dos havien hagut de lidiar amb l’anonimat, fins i tot amb el menyspreu, però també amb la gana: Hemingway, que inventava que el convidessin a menjar per no reconèixer la seva ruïna, escrivia en un estudi amb xemeneia de la Rue Mouffetard, on només menjava mandarines i castanyes rostides: quan es bloquejava, llançava llavors i pells al foc i, en el que trigaven a cremar, tenia la següent frase. Miró, al seu estudi de la Rue Blomet, va sobreviure molt temps menjant unes quantes figues seques al dia: "La gana va ser una bona font d’aquestes al·lucinacions que vaig pintar: m’asseia durant llargs períodes mirant les parets despullades del meu estudi i mirava de capturar aquestes formes sobre paper o tela de jute". Hemingway s’escalfava per al tecleig mirant quadros al Prado o al Museu de Luxemburg: sempre va reconèixer que la pintura va influir en la seva obra tant com la literatura; Miró, abans i després d’una sessió, llegia poesia de Rimbaud o Blake, fins i tot novel·les policíaques de Simenon. I si Miró, després de La masia, es va anar desposseint del figuratiu, per abraçar una pintura esquemàtica i simbòlica, una síntesi còsmica i poètica, Hemingway va arrencar tots els adjectius i desviaments, fins i tot va eliminar parts importants de la història perquè el que havia sostret brillés per la seva absència.

Un edèn particular

Potser la imatge d’ells dos en un ring sembli estranya, però no ho és tant la connexió que van tenir fora seu, en la vida i en l’art. Un escrivia colpejant l’acceptable, l’altre volia acoltellar el concepte de pintura. Miró va trigar el que dura un embaràs (i amb dolors similars) a pintar La masia. Volia sintetitzar tot el que aquest paisatge, la casa familiar de camp a Mont-roig, havia significat per a ell. El 1911, afligit de depressió i febres tifoides per un treball esclau com a comptable en una empresa de drogueria, s’havia refugiat en aquesta masia i havia anunciat als seus pares que es dedicaria exclusivament a la pintura. 

Una dècada després, pintava aquest edèn particular. Ho feia donant la mateixa importància a un gran eucaliptus que a una formiga, enfocant només la casa dels masovers, inventariant animals de granja, oferint metàfores puerils del sexe (la regadora enfocada cap a la galleda), que aquesta pintura suposaria el pas cap a una altra molt més lliure per la qual passaria a la història.

La va acabar un any després a París, però per fer-ho va demanar que li enviessin dins un sobre algunes fulles de Mont-roig. L’últim dia faltava alguna cosa per dibuixar: van ser les empremtes de passos que ningú sap on es dirigeixen, potser perquè són els del pintor abandonant el quadro cap al seu futur radiant.

L’obra es va cobrar al principi indiferència: va arribar a estar exposada en una mena de taverna i hi va haver qui li va suggerir que la tallés a trossos i la vengués així: era massa grossa per als cars pisos parisencs.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Però Hemingway es va enamorar perdudament de la tela i la va voler regalar a la seva primera dona, l’amor juvenil i precari de la qual tant idealitza a París era una festa. Ell tampoc tenia un duro. Tot i que l’obra va caure en mans d’Evan Shipman, un poeta amb qui Ernest apostava en les curses de cavalls (fins a perdre el tíquet del tren de tornada), no podia pagar els 5.000 francs que demanaven. Es diu que va entrenar boxejadors pitjors que ell, que va transportar fruites i verdures al mercat de Les Halles, que va patrullar la ciutat intentant convèncer col·legues perquè els deixessin diners, que va deixar la seva dona, Hadley, sense roba nova (va haver d’anar als Sanfermines, els retratats a Fiesta, amb una faldilla que queia a trossos). També s’explica que es va jugar el preu als daus, tot i que d’altres diuen que amb una moneda a l’aire. El cas és que finalment va aconseguir el quadro un 30 de setembre de 1925 i que el va anar a buscar amb John Dos Passos i Shipman. El van ficar en un taxi, però era descapotable, així que "la gran tela s’inflava com una vela", per la qual cosa li van demanar al conductor que frenés. Després el van penjar allà, a l’apartament de Rue de Notre-Dame-des Champs, on dies després l’aniria a veure Miró. "Sempre m’alegro que siguis tu qui tingui La masia", diria llavors i sempre.

Un any després d’aquest regal d’amor, Hemingway es va divorciar de la seva dona. Des d’aleshores, el protagonista és el quadro i mereixeria una novel·la. Era de Hadley, però Ernest l’hi va demanar cinc anys i se’l va quedar. Va viatjar aquí i allà i d’algun temps ençà té la seva casa a Washington. L’autor i el comprador, el pintor i l’escriptor, el pardal i l’os, es van veure moltes més vegades. Fins i tot van compartir uns dies al Mas Miró retratat. Allà, d’alguna manera, segueixen, libant vi del celler de Mont-roig.