Glossari del geni lliure

Joan Miró va morir el dia de Nadal del 1983, del qual aquest diumenge es compleixen 40 anys. El català més universal, amb permís de Gaudí i Dalí, ha sigut protagonista aquest any pel 130è aniversari del seu naixement i ho serà el que ve, quan la fundació que va regalar a Barcelona celebra mig segle de vida. Aquí, unes pistes en forma de diccionari per acostar-se a ell.

Blau. El color preferit de Miró era «el blanc immaculat d’una paret de calç que permeti posar el blau del son o un vermell de passió». El color del mar Mediterrani i del cel de Mont-Roig és el protagonista d’alguns dels seus quadros més famosos. Va afegir un tros de tela a La masia perquè tingués més blau. La seva sèrie Blue és de les més conegudes. 

Barcelona. «París i el camp», li solia dir a Picasso. Miró afirmava que a Barcelona hi havia un retard intel·lectual de 50 anys respecte a Europa.

Constel·lacions. Després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’avanç dels nazis a París el 1939, Miró es va refugiar 10 mesos a Varengeville-sur-Mer, un petit poble de la costa de Normandia. Allà va pintar les seves famoses Constel·lacions. 

Cremar. «A mesura que passen els anys, em sento més lliure, més violent». Amb 80 anys, el Grand Palais li va dedicar una retrospectiva el 1974 en què la meitat de les obres eren teles cremades i amb cartrons rosegats per rates. Al final de la vida, Miró pintava amb els dits, els peus i fins i tot orinant a la seva pròpia obra. En una tela va arribar a utilitzar els seus propis excrements.

Discret. Miró sortia poc i era reservat, de poques paraules i estava obsessionat per l’ordre i l’esport. Es controlava el pes i feia fúting molt abans que es posés de moda.

Espanya. Espanya va ser el primer país a ser representat per un símbol abstracte: el Sol de Miró data de l’any 1983, és propietat de Turespaña i és considerat en aquest sentit com un dels millors casos de country branding.

Exposició Universal. El 1937 es va inaugurar a l’Exposició Universal de París el Pavelló de la República. Allà va començar la llegenda del Guernica, de Picasso. Miró va pintar Pagès català en rebel·lió, un segador amb barretina i sense cames arrelat a la terra com un arbre, que porta una falç en una mà mentre aixeca l’altra per acariciar una estrella. El mural va desaparèixer mentre el traslladaven a València. Miró, que tenia por de les represàlies, va tornar a Espanya malgrat la dictadura.

França. Miró va coincidir a París amb la generació perduda d’escriptors i l’avantguarda d’artistes dels anys 20. Encara que li va costar integrar-se, va acabar sent amic de Matisse, Breton, Hemingway, Scott Fitzgerald...

Germans. Miró va néixer el 20 d’abril de 1893, l’any de la bomba al Liceu. L’any següent va néixer el seu germà Miguel, que moriria al cap de cinc mesos, i el 1896 una altra germana, la Josefa, que també va morir. La seva mare va tenir l’any següent dues bessones, només en va sobreviure una, la Maria Dolors.

Guerra. La relació amb les guerres de Miró sempre va ser d’evasió, l’horroritzaven i fins i tot les intuïa. 

Infantil. «Això ho pot fer un nen d’escola bressol» és una de les frases despectives que solien dir-se de Miró, que molts van intentar reduir al clixé de nen etern. En la seva recerca de la veritat de la infància, de vegades deixava que la seva filla, la Maria Dolors, o els seus nets David i Emili intervinguessin lleument a les seves obres, explica Josep Massot a la biografia que va escriure sobre el pintor publicada per Galaxia Gutenberg. Octavio Paz va escriure que Miró pintava com un nen que tenia 5.000 anys. 

Japó. La història de Miró amb el país asiàtic és d’amor recíproc. La primera monografia que es va escriure sobre ell, el 1940, va ser obra d’un poeta japonès. Miró era fan de Hokusai, va visitar el país diverses vegades als 60 i es va quedar enamorat de la seva ceràmica, els haikus i la cal·ligrafia. 

Jo. Miró sempre va ser un individualista. Sempre va desdenyar les accions de grup. Els manifestos l’incomodaven. 

Kandinsky i Klee. Kandinsky tocava el violoncel i Klee, el violí, i això es notava a les seves pintures. Tots dos van influir en Miró, que, sense ser músic, va omplir les seves teles de melodia. 

La masia. L’obra favorita d’Ernest Hemingway és el paisatge que li va salvar la vida i la casa de pagès del seu pare. A Mont-roig, on avui es pot visitar la casa i l’estudi, es va refugiar de tots els problemes i va trobar la vocació.

M ort. Miró va morir amb 90 anys plàcidament. Al final dels seus dies va canviar la seva última voluntat, que era que l’enterressin sense taüt perquè del ventre li naixessin flors i plantes. Va morir el dia de Nadal de 1983 i va ser enterrat amb gran pompa política a Montjuïc, on es van congregar 2.000 persones, a més de 6.000 més que van passar per la capella ardent. Pocs dies abans de morir, va demanar llapis i paper perquè ja no podia parlar i va escriure: «Pilar, t’estimo».

Natura. «Quan veig un arbre, sento que em parla». Per a ell, els elements de la natura eren mitològics.

Ordre. Estava tan boig per dins que necessitava ordre, en deien els que el coneixien. Solia escriure un guió previ dels quadros, amb colors i formes, tot i que després se’l saltava. «Si no treballo, perdo l’equilibri, tinc idees negres», va dir més d’un cop. 

Pastanaga. Per a Miró, la pintura era com l’hort on l’hortolà cuida les seves cebes, tomàquets, pastanagues i fruiters com ara la pomera, el taronger o el llimoner. «S’ha de deixar que la fruita maduri».

Pilar Juncosa. Miró va tenir més d’una nòvia i va estar a punt de casar-se amb Pilar Tey, a qui va rebutjar per ser massa moderna. Finalment es va casar el 1929 amb Pilar Juncosa, amb qui va tenir una única filla, la Maria Dolors. «Sense ella, seria un orfe perdut en aquest món. Fora de la meva feina, no tinc cap noció sobre altres coses i de com és necessari organitzar-se. Ella és el meu àngel de la guarda», va dir sobre ella.

Realisme detallista i romànic. Va començar pintant en un estil realista detallista i va ser gran admirador del romànic. Al segle XX, travessat per les guerres i les ideologies, el van criticar per allunyar-se del realisme social. 

Sert (Josep Lluís). Miró va fer de Mallorca la seva segona llar. Hi va fer construir un taller al seu amic Sert i va entaular amistat amb Camilo José Cela. Sert, exiliat als EUA, va ser el seu amfitrió a Nova York i va dissenyar la Fundació de Montjuïc, que primer havia de ser a la Diagonal. 

Tímid. El fotògraf Francesc Català-Roca el va definir així: «Era com un cargol, el qual, mentre el deixes fer, va bé, però quan intentes tocar-lo, s’amaga».

Universal. Miró continua despertant admiració arreu del món, aliè a les modes. Fa dos mesos una de les seves obres va batre un nou rècord en una subhasta: Dones, lluna, estrelles (1949) es va vendre per 20,7 milions d’euros, el quadro més car de l’any a França. 

Verlaine. Miró era un gran lector de poesia, declarat fan d’Apollinaire, Éluard, Tristan Tzara i Verlaine. Va escriure un llarg poemari que va titular Projecte per a un llibre d’artista. 

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

World Trade Center. El gran tapís de Miró que presidia l’entrada del World Trade Center va quedar fet cendres en els atemptats de l’11-S. Setze anys després, l’airbag de la furgoneta dels gihadistes que van atemptar a les Rambles va saltar, i va fer parar el vehicle, just a sobre del mosaic de Miró després d’assassinar 13 persones.

Xirinacs. Miró es va quedar a Espanya durant el franquisme, però sempre se les va enginyar per no ser instrumentalitzat per la dictadura. Es considerava catalanista i no va dubtar a donar suport amb Tàpies a la candidatura al premi Nobel de la pau de Lluís Maria Xirinacs, el sacerdot de la resistència passiva que va fer diverses vagues de fam i va estar dempeus 12 hores al dia davant de la Model durant 19 mesos fins que es va aprovar la llei d’amnistia dels represaliats pel franquisme.