¿Pulsió religiosa en el pop?

Fa un temps que observem com el novíssim pop ha anat incorporant ingredients de la cultura de soca-rel (cançons de treball, pandero quadrats i ampolles d’anís), que no fa tant ens semblaven anacrònics i pagesos. I no ens havíem adonat que, en aquest paquet valors tradicionals, s’ha anat filtrant una altra pista, la relativa a la transcendència, no en forma de tribut religiós, sinó com a reconeixement de l’espiritualitat com traç genuí i autèntic (aquesta paraula que en temps de lleugeresa postmoderna ens feia riure).

¿Gir reaccionari? Res a veure. A Espanya, per a les generacions crescudes durant el franquisme o en la seva estela, la mística i la fe van ser encaixades com ingrates potes de l’agenda dictatorial. Però, a hores d’ara, aquella associació queda lluny. I se separa la gestió eclesiàstica del sentiment íntim. Sorprèn veure artistes pop de nova planta cantant a la superació del terrenal i a la recerca de respostes als grans interrogants.

Ho hem pogut veure aquests dies de Nadal amb l’interessant revival del drama litúrgic medieval El cant de la Sibil·la, que el Concili de Trento va vetar per pagà i que la Unesco va reconèixer. Últimament, s’hi han acostat veus moderníssimes com Maria Arnal i les mallorquines Joana Gomila i Júlia Colom. No hi ha allà cap reivindicació de doctrina clerical, sinó el cara a cara amb el nostre destí, l’expressió d’una angoixa interior i la rèplica al materialisme (practicat tant a destra com a sinistra).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Continuem. Rosalía, a Motomami, proclama que "lo primero es Dios". A María José Llergo es respira l’anhel de transcendència: "cantar és la meva manera de resar", deia a aquest diari. C. Tangana s’ha confessat: "Yo era ateo, pero ahora creo / Porque un milagro como tú ha tenido que bajar del cielo". Rigoberta Bandini va haver d’aclarir que no era de l’Opus Dei, tot i que es confessés creient ("des de l’esquerra"). I en aquestes que apareix Stella Maris, el grup fictici de La Mesías, escenificant cants religiosos kitsch. ¿En manera paròdica? Sí, però no sembla que es burli de l’espiritualitat, sinó més aviat de la seva litúrgia acumulada i del seu folklore.

Tot això ens parla d’un temps en què ja no és obligatori sortir a proclamar als quatre vents que un és agnòstic, ateu o nihilista per semblar el més cool de la classe. Es busca el reconfortant, que sempre va estar allà: el pandero quadrat, l’impuls de pensar que tot això té un sentit, tan antic com la humanitat.