Gipsy Kings, ha nascut una tradició al Palau

M entre aquí encara discutim sobre què és i què no és la rumba catalana, alguns quilòmetres al nord, els Gipsy Kings continuen arrasant els escenaris de mig món. Sense exagerar: després del seu pas pel Palau, ahir (entrades esgotades), els seus pròxims concerts són a Istanbul, Dubai (Cap d’Any a l’hotel set estrelles Burj Al-Arab), i d’allà a Lima, Guatemala, San Salvador... Etcètera. Asos indiscutibles del sector, han sabut fer seus com ningú els atributs del gènere, o els que el gran públic ha interioritzat i espera, i ho demostren en recitals devastadors com el que va acollir el Festival Mil·lenni.

Ens va visitar la formació coneguda com a Gipsy Kings by André Reyes. N’hi ha una altra entorn del germà gran, Nicolás. Els dos músics, originaris de Montpeller, formen part d’un arbre genealògic amb arrels en els exiliats de la República, en una de les branques de la qual figura el mateix Manitas de Plata. I, bé, al Palau, aquests reis gitanos van impactar per complet amb la seva frondositat: tecles, doble de percussions, baix elèctric i sis guitarres al rest, sacsejant la sala amb A tu vera i Djobi djoba.

Rumba a la seva manera

Al centre, André Reyes, exercint de factòtum i alternant les tasques vocals amb altres guitarristes (nebots, alguns d’ells). Si l’essència de la rumba catalana és una guitarra i unes picades de mans, com deia Peret Reyes fa uns mesos a aquest diari, està clar que els Gipsy Kings són una altra cosa. Hi ha l’empremta, el frec, del pal familiar barceloní, però ells l’enriqueixen, o adornen, omplint compassos amb el sintetitzador o incorporant algun pessic de tumbao salser (i de jazz), i el joc del ventilador (colpejant la caixa) queda una mica diluït.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Però arrasen. Concert sense gairebé pauses, ni solos avorrits, ni xerrameca. Dominant el tempo de l’espectacle, tan sols van modular el to amb algun mig temps sentit (Tristeza), camí d’un despiporre in crescendo: Pharaon, Bem bem Maria i un My way que va recordar que, en clau de rumba, tot, també l’èpica, resulta més dolç i relatiu. I temps de Bamboleo (és a dir, el Caballo viejo de Simón Díaz) i Volare (o sigui, Nel blu dipinto di blu, de Domenico Modugno), cançons que des dels anys 80 s’associen als Gipsy Kings gairebé com si fossin seves.

Tot el concert va venir a ser com un llarg i galopant bis, atesa la intensitat. El director del Mil·lenni, Martín Pérez, va saltar a anunciar que el concert de Nadal dels Gipsy Kings es convertirà en un ritu anual. "¡D’aquí a un any, a la mateixa hora, al mateix lloc!", va proposar. "¡I la mateixa gent!", va replicar una veu del públic. I ha de ser així com es creen les tradicions.