Acadèmiai pedagogia

És capritxós l’atzar. Com a la cançó de Serrat, va ser sense voler que en la llarga sobretaula de Nadal es colés la crisi de l’ensenyament. Opinions diverses i complementàries, varietat d’arguments viscuts, poca sorpresa per les dades negatives i una crítica detallada al sistema, convertida en ferotge quan va sortir a col·lació la carta remesa per la consellera Anna Simó als pares. Després de llegir-la diverses vegades, tots van coincidir a haver-se sentit acusats de falta d’atenció als seus fills. Van reivindicar el seu compromís, dedicació i esforç i es van afegir a la indignació pel que van entendre que era una defensa tancada del professorat, a qui, en el millor dels casos, li correspon la part alíquota del cataclisme.

Cosa diferent és que això s’admeti en públic, per les raons històriques d’un condicionant gremialista del debat que marca les polítiques educatives des de ja ningú recorda quan. Menys ideologia i més pedagogia, va clamar un dels progenitors, mentre censurava l’estirabot del departament, que assenyalava la immigració com a problema.

Una cosa greu està passant quan al president Aragonès li va faltar temps per convocar una reunió amb els altres partits. Es crearà una comissió de professors i experts per analitzar les causes, van decidir. La comprensió lectora i la caiguda preocupant en el domini de les dues llengües cooficials indica que alguna cosa va pitjor del que s’esperava. S’atribueix a la pandèmia el motiu, però la debacle ve de lluny sense que les correccions hagin sigut encertades, com recorda el pedagog Gregorio Luri. Amb la seva ironia habitual, el professor insta a fixar-se’n més en Valladolid i menys en Finlàndia pels excel·lents resultats de Castella i Lleó i el revisionisme actual a què se sotmet el país nòrdic.

Va voler la casualitat que, 48 hores després del revés PISA, la RAE fes públic el seu informe en el qual lamenta que l’encadenament de lleis educatives no hagi suposat una millora notable de l’ensenyament. Una de les seves autores és Carme Riera Guilera (Palma, 12 de gener de 1948).

La prolífica escriptora catalanomallorquina, alumna avantatjada dels clàssics, professora dels seus ensenyaments i acadèmica forjada a les aules, firma amb altres companys un document en el qual es denuncia la confusió entre competències i continguts, que s’imparteixin llengua i literatura com una sola assignatura i que no es tingui un pacte d’Estat que sobreposi l’educació com un bé superior i refermador de la democràcia. Assenyala, a més, la precarietat de mestres i de professors i l’existència d’una cartera de suplents i interins, alguns dels quals ja van ser víctimes de la mateixa falta de preparació que poden traslladar ara als seus alumnes.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Defensa del bilingüisme

Partidària de deixar el mòbil a fora de les aules, Riera no entén que la literatura no formi part de la selectivitat, a diferència d’aquells països que demostren amor als seus escriptors. I defensa el bilingüisme com una riquesa tan inqüestionable com la seva contundent autoritat, dissimulada per la dolçor de la seva veu. Ella sap que els joves reclamen sobretot professors que visquin amb passió i veritable interès la disciplina que imparteixen, tal com escriu Nuccio Ordine a Clàssics per a la vida (Quaderns Crema). Llibre tan imprescindible per a aquest debat com el document de la RAE. I els dos textos ineludibles per a qualsevol comissió. n