Isabel Pantoja cita els fans de veritat

Torna Isabel Pantoja a Barcelona, gairebé set anys després de la seva última visita, i ho fa envoltada en el familiar (mai millor dit) núvol de titulars estridents i d’un enrenou mediàtic aliè a l’ofici musical. La Pantoja, ¿espàrring fàcil del clickbait o senyora artista amb una carrera a respectar i realçar? Vist això, haurem de pensar que serà el seu art interpretatiu, i l’empremta profunda de la seva carrera discogràfica, el que motivi el públic que aquest dissabte decideixi aixecar-se del sofà i acudir al Palau Sant Jordi a rendir-li el seu aplaudiment, potser contra vent i marea, per sobre dels haters i les picabaralles tòxiques.

La sevillana no ve a promocionar un àlbum, sinó a commemorar el seu 50è aniversari de carrera. En aquestes dates hi havia d’haver un nou disc, però es farà esperar una mica més. En qualsevol cas, es tracta d’una obra antològica, doble i amb llibre incorporat, en la qual recupera (amb nous arranjaments), entre d’altres, cançons de la seva primera etapa, quan Juan Solano i Rafael de León la van tutelar en el llavors temerari exercici de defensar la copla clàssica en temps, els anys 70, de pop, rock i baladistes romàntics. Va ser aquest últim qui va vaticinar que ella seria l’"última gran estrella de la copla". Condició difícil de refutar en l’actualitat, 17 anys després de la mort de Rocío Jurado.

Aquella efemèride dels 50 anys parteix de l’àlbum homònim que va llançar quan en tenia 17, el 1974 (tot i que abans havia participat en un disc pintoresc, Tablao flamenco, amb el seu cosí Chiquetete). Els seus anys d’ascens van ser trèmuls, esculpint un do que no era visible per tothom, sotmesa a les disciplines de l’acadèmia de Solano, convertit en una mena de pare adoptiu. El mestre, que havia compost per a Concha Piquer i escrivia llavors per a la Jurado, es va bolcar en la jove alumna.

Va costar trobar el to per enfocar-la en el mercat: àlbum rere àlbum, la discogràfica mirava de compensar el classicisme copler amb fotos promocionals en les quals mostrava una imatge moderna, sense folklore. TVE va mirar d’enviar-la a Eurovisió, però Solano i León s’hi van interposar, protegint-la. El gir crucial va arribar al passar de la copla a una cançó melòdica amb caires andalusos. Cambiar por ti (1983) era ja el seu novè àlbum, però les composicions d’Ignacio Román i Paco Cepero van indicar un camí a seguir. Molt poc després, la tragèdia, la mort de Francisco Rivera, Paquirri, ho va canviar tot.

León li havia parlat de la importància de cantar sobre les pròpies vivències perquè el cançoner calés més profundament i el públic pogués percebre una identificació personal genuïna entre l’artista i l’obra. En aquest sentit, Marinero de luces (1985), tot dedicat al seu amor immolat a l’arena, amb peces de José Luis Perales, la va encertar i va deixar un rastre de melancolia i esquinç: "Te llevaste contigo mis últimos besos, mis últimos años" Un milió d’exemplars venuts, adveniment de la viuda d’Espanya. L’estela d’aquest àlbum continuaria acompanyant la Pantoja en el futur, encara que el catàleg reservés altres obres rellevants, del braç de Juan Gabriel (el primer, Desde Andalucía, 1988) o del mateix Perales.

Amb la perspectiva actual, pot llavors entendre’s que la mirada popular associï la cantant amb la seva peripècia íntima, per a bé i per a mal. Potser és el preu a pagar per les figures que desitgen ser obres artístiques en si mateixes, sinceres, integrals i incontestables. En el cas d’Isabel Pantoja, l’exposició pública de les seves tribulacions ha acabat dominant (fatalment) el relat: la presó, els deutes d’Hisenda, la venda de propietats i el circ muntat per familiars i persones pròximes (davant el qual ella ha guardat un elegant silenci). Tot això ocupa molts més titulars que els seus recitals.

Recitals generosos

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Actuacions que ha reprès en els últims mesos, atenent el reclam d’aquest 50è aniversari. Les cròniques ens suggereixen cert refredament popular: només 8.000 persones a l’estadi de La Cartuja, de Sevilla, la seva ciutat (on Manuel Carrasco, sens dubte en una altra lliga, en va col·locar 74.000). Xifra, amb tot, respectable per a una artista del seu gènere. Els concerts segueixen els seus patrons frondosos, amb més de tres hores i repertoris que cobreixen les seves diferents etapes. Balades, coples clàssiques de vestit de cua, incursions en rumbes i buleries.

En temps en què els grans recintes els omplen els ídols que reparteixen simpatia en els talent shows, Isabel Pantoja representa la figura de la qual es fa llenya diàriament a costa dels seus aspectes més desfavoridors. Per aquest motiu, és previsible que avui acudeixin al Sant Jordi els que cometin la, potser, extravagància de veure en Isabel Pantoja una cantant, una artista, i res més.