‘Krazy Kat’: 5 claus d’una obra mestra del còmic

"Hi ha una cosa enigmàtica en aquest còmic. (…) Les seves pàgines vessen saviesa, encant, tendresa i prodigi, humanitat, filosofia i hipòtesi", assegura Rubén Lardín, artífex de la nova i "endimoniada" traducció de Krazy Kat, l’obra mestra del còmic a què George Herriman (1880-1944) va dedicar més de tres dècades, des de 1910 fins a la seva mort. Una fita de la historieta protagonitzada per un extravagant triangle amorós: el llunàtic gat Krazy (o gata, segons s’interpreti), enamorat del malcarat ratolí Ignatz, que el menysprea llançant-li maons a la mínima ocasió (una cosa que ell interpreta erròniament com a senyal d’amor), i el gos policia B. Cachorro, que persegueix el ratolí i protegeix el gat. Un vodevil, ambientat al desèrtic comtat de Coconino (Arizona), que sorprèn per la seva modernitat. Només cal llegir una pàgina en què Krazy alça una pancarta pel sufragi femení quan encara no s’havia aprovat als Estats Units.

Pertinent és buscar les claus de la singularitat de Krazy Kat, que va embruixar Picasso, Gertrude Stein, Frank Capra, T. S. Eliot i Art Spiegelman, per citar alguns dels seus il·lustres i confessos fans, davant la publicació de la flamant edició a què l’equip de La Cúpula, amb Emilio Bernárdez al capdavant, ha dedicat quatre anys de carinyo de qualitat marca de la casa: reuneix les primeres pàgines dominicals, del 1916 i el 1917, en gran format i acuradament restaurades a partir de materials originals, recuperant la retolació (la cal·ligrafia del mateix autor) i la treballada traducció de Lardín. Tota una "aposta de risc", admet l’editor, d’una obra, que, com assenyala l’expert i divulgador Álvaro Pons, "rere la bastida de surrealisme i onirisme, ocultava un discurs social aclaparador".

El mulat que va ocultar el seu origen.

Herriman, objecte d’una àmplia retrospectiva el 2017 al Museu Reina Sofía de Madrid, va arribar a Nova York amb 20 anys en un tren de càrrega. Nascut mulat de pell clara en una família criolla, culta i petit burgesa de Nova Orleans, que va emigrar a Los Angeles quan ell tenia 10 anys fugint de la pressió segregacionista de Louisiana, el dibuixant va ocultar els seus orígens negres per forjar-se una carrera evitant ser víctima de prejudicis i racisme. De fet, fins i tot en interiors lluïa un barret Stetson per dissimular-ho en públic. Es va casar amb Mabel Bridge, dona blanca amb qui va tenir dues filles. I no va ser fins als anys 70, per la seva partida de naixement, que es va desvelar que tenia sang negra. Però en les pàgines de Krazy Kat és fàcil veure com es mostrava a si mateix: el gat/gata és de color negre i, sovint, toca el banjo de carbassa, intrument típic dels esclaus de les plantacions. I, com opina el poeta E.E. Cummings, a l’invertir els rols naturals del trio protagonista, revela "una necessitat de narrar que s’és un altre, que s’és diferent".

Identitat de gènere i modernitat.

"Ni soc un gat ni estic boja", diu una vegada el sentimental Krazy, un esperit lliure que passa tant per gat com per "gata boja", però que estima un ratolí sense ser correspost. Fa un segle, el mateix Herriman el va qualificar d’"ésser indefinit, com un elf, sense gènere", una mica subversiu en aquella època. "És un al·legat per la diversitat de gènere, gairebé un manifest queer avant la lettre", assenyala Pons al llibre. El seu triangle amorós, afegeix el divulgador, va "més enllà del romanticisme binari i abraça una manera d’entendre l’amor sense barreres". La seva modernitat es fa extendible també al llenguatge del còmic, a la llibertat amb què feia les seves composicions, "subvertint la seqüència, creant arquitectures gairebé escherianes i pura poesia visual".

Avantguardes encisades.

Després d’entrar d’aprenent a Los Angeles Herald, Herriman va aconseguir un contracte vitalici del magnat de la premsa William Randolph Hearst, que va veure com aquelles boges tires de Krazy, que aviat escalarien a l’estatus de pàgines dominicals, donaven prestigi als diaris del seu imperi empresarial. Perquè els seus elements surrealistes, els personatges antropomòrfics, les seves accions incongruents i les referències a l’art aborigen dels indis navaho van captivar el conjunt de la intel·lectualitat, fossin escriptors, músics, arquitectes, artistes o dibuixants: a més dels citats, Stan Lee, Disney, P.G. Wodehouse, E. E. Cummings, Jack Kerouac, Willem de Kooning, David Wojnarowicz, Chris Ware, Robert Crumb, Bill Watterson, Jim Woodring, Miró i Gertrude Stein, que rebia les pàgines a París, on les llegia al costat de Picasso. No obstant, tot i que van fascinar i van inspirar les avantguardes, incloent Dalí i De Chirico, mai va aconseguir ser popular entre el gran públic. Un dels motius, la dificultat que plantejava el seu llenguatge.

La barrera del llenguatge.

Una de les barreres era entendre el seu lliure i complicat llenguatge, que utilitza "rareses de puntuació, al·literacions, modismes, aberracions, capricis de dicció i deliris fonètics", apunta el traductor en la introducció, a més de jocs de paraules i, expressions indesxifrables, fins i tot intraduïbles avui a l’anglès. Herriman, que va aprendre llatí i grec, a més d’alemany, i tenia nocions de navaho, barrejava tots aquests idiomes amb espanyol, francès, anglès, ídix i slang junt amb referències a la literatura clàssica. Bé ho expressa al llibre Lardín, que s’hi va enfrontar per a la traducció, topant amb "col·loquialismes i deixos del seu temps i lloc, les precipitacions dickensianes, els estilismes shakespearians i un llarg etcètera de recursos, capricis i borbolls que en la meva precària entesa amb prou feines arribaré a sospitar". Això per no parlar de quan Krazy "se serveix d’un galimaties del que no hi ha rastre". Davant un repte tan gran, Lardín va seguir el consell d’un amic, que li va dir: "La literalitat no és una opció (...) tu estàs intentant traduir el monòlit del 2001, posa’t més poeta que mai, és el millor còmic de la història, no hi ha cap altra manera". Així, que va fugir de les eines habituals i va inventar, conscient que "un bon acudit no es pot traduir".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’aposta.

Aquest primer volum de Krazy Kat. Páginas dominicales 1916-1917, neix de l’"afany personal" d’Emilio Bernárdez. "Tenia els meus dubtes, si ho fèiem havia de ser amb els estàndards de qualitat de La Cúpula. Tenia un cost que no volia repercutir del tot en el preu de venda, perquè l’objectiu és arribar a un màxim de públic, que la gent ho descobreixi", explica. El llibre, que va sortir amb una tirada inicial de 1.500 exemplars que ja van esgotar, val 34 euros: tapa dura, cantells de full en groc, a joc amb el logo de Krazy Kat, gran format original dels diaris dominicals, amb pàgines del color del paper de diari antic, paper ecològic... L’odissea va implicar localitzar i comprar unes 200 pàgines de premsa. Algunes de les primeres, de 1916 i 1917, se li desfeien al manipular-les per la mala qualitat de la polpa de paper. D’altres les van deixar col·leccionistes. Tot per escanejar-les, restaurar-les i reproduir amb la màxima fidelitat els detalls perduts per les transparències i les tintes esborrades. "Busquem transmetre el carinyo i respecte amb què Herriman va tractar els seus personatges. Això que fa que cada un sigui diferent, entranyable".