Adeu a Colita, la fotògrafa de la ‘gauche divine’

Colita, la gran cronista de la Barcelona dels 60 i 70, va morir als 83 anys l’últim dia del 2023 envoltada dels seus éssers estimats i sense patir, després de ser intervinguda per una peritonitis. El funeral es farà avui al Tanatori de les Corts a dos quarts de cinc de la tarda, tot i que la capella ardent estarà oberta a partir de les 11 del matí.

Nascuda a Barcelona com a Isabel Steva Hernández –tot i que ella feia broma dient que només Hisenda i la policia l’anomenaven així– Colita va marxar de jove a París a estudiar Civilització Francesa a la Universitat de la Sorbona. A la seva tornada va beure de l’ofici junt amb els fotògrafs, i després amics, Oriol Maspons, Julio Ubiña i Xavier Miserachs, amb els quals va treballar el 1961 com a laboratorista i estilista. Tot i això, ella reivindicava Paco Revés, el descobridor de La Chunga, com el seu veritable mestre. Va ser qui la va introduir en la fotografia i li va donar la seva primera feina remunerada (a 50 pessetes la foto).

Aquell primer encàrrec, que consistia a fer fotos dels gitanos que sortien a la figuració de Los Tarantos (1963), de Francisco Rovira Beleta, va significar per a ella el descobriment del flamenc i el contacte amb la bailaora Carmen Amaya, la segona persona que li va pagar per les seves fotos. Se’n va anar dos anys a Madrid, amb la promoció d’Antonio Gades i La Chunga, on va gestar el llibre Luces y sombras del flamenco (1975).

De tornada a Barcelona, Colita va ser la fotògrafa dels intel·lectuals i artistes de la gauche divine (sobre la qual va muntar, el 1971, una exposició patrocinada per Boccaccio i el promotor Oriol Regàs que als dos dies va ser clausurada per la policia), de la progressista i antifranquista Escola de Barcelona de cine (amb Vicente Aranda, Jaime Camino, Jacinto Esteva, Carlos Durán...) i de la Nova Cançó (amb la discogràfica Edigsa i amb Guillermina Motta, Núria Feliu i Serrat).

Es va diversificar a la premsa treballant com a "fotògrafa periodista", com li agradava definir-se, en mitjans com Tele/eXpres, Fotogramas, Interviú i Cuadernos para el Diálogo, entre d’altres.

Llibertat per bandera

A través del visor de la seva càmera també va retratar des de la Barcelona del Barri Xino la de les barraques. I va plasmar des de la lluita pels drets i les llibertats en la Transició democràtica a la transformació de la Barcelona olímpica. Les nits de la Cúpula Venus on va fotografiar Christa Leem li van interessar tant com la creació de la primera Associació Professional de Fotògrafs al nostre país, en la qual es va involucrar per defensar els drets del col·lectiu.

Gran defensora de la llibertat amb majúscules, feminista i d’esquerres, Colita va destacar no només com a professional de la fotografia, també pel seu caràcter, la seva ironia, la seva intel·ligència, la seva coherència i la seva dignitat. Ha sigut l’única creadora que ha rebutjat el Premio Nacional de Fotografía, dotat amb 30.000 euros. Va passar el 2014. "La situació de la cultura i l’educació a Espanya és de pena", va adduir llavors en una carta remesa al ministre del PP.

"Senyor Wert, no em ve de gust sortir amb vostè a la foto", va afegir la fotògrafa, que va rebre tota mena de felicitacions per una actitud conforme amb les seves idees però perjudicial per als seus interessos econòmics.

Les fotografies en blanc i negre dels seus començaments van desafiar les normes establertes. Amb una mirada crítica i burleta, Colita va saber captar tota la vitalitat i diversitat de la Barcelona als anys 60 i 70, una època on l’art i la provocació eren un vehicle formidable per enfrontar-se a la censura franquista i l’església catòlica. El seu últim llibre va ser la reedició, per part de l’Ajuntament de Barcelona el 2021, d’Antifémina, una obra feminista amb textos de Maria Aurèlia Capmany que el 1977 va ser censurada.

Gran retratista

Tenaç i autodidacte, entre els seus retrats figuren grans artistes com Orson Welles, Salvador Dalí, Montserrat Caballé, Rafael Alberti, Quino, Terenci Moix, Jaime Gil de Biedma, Camilo José Cela, Gabriel García Márquez, Juan Goytisolo, Ana María Matute, Pau Riba, i Lola Flores. "El retrat és el que més m’agrada", confessava en una entrevista. "La gent amb mi es relaxa, perquè sap que jugo al seu favor, no m’aprofito d’ells, sempre trec la persona que fotografio divertida, simpàtica, interessant i guapa i, si puc, tot alhora. Tot i que si és un encàrrec i és una persona que no m’agrada, vaig contra ella, perquè tu retrates la gent com creus que és".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Colita deixa al darrere un immens llegat, un gran arxiu que pot consultar-se a tall d’homenatge pòstum. Els més 50 llibres que va publicar i les més de 40 exposicions que se li han dedicat donen mostra del talent d’aquesta barcelonina de pro l’obra de la qual també forma part de les col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia.

La fotògrafa va rebre importants distincions al llarg de la seva carrera, entre elles la Medalla al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Però l’última ha sigut una de les que més il·lusió li va fer: l’homenatge que va rebre al Col·legi de Periodistes fa poc a l’atorgar-li la seva màxima distinció, el premi Ofici de Periodista 2023 a la seva magnífica trajectòria. En l’acte, celebrat al novembre, es va destacar "la seva dedicació exemplar pels drets de les dones i la igualtat de gènere" en referència, entre d’altres, al seu treball com a directora de fotografia a la revista Vindicación Feminista.