¿Per què tothom parla de ‘Saltburn’?

¿Què té Saltburn per haver-se convertit en un fenomen a les xarxes socials (el hashtag a TikTok té 1.700 milions de visualitzacions) des de la seva estrena a Prime Video el 22 de desembre? D’entrada no sembla una proposta estrictament original, ja que estudia elements procedents d’altres llibres i pel·lícules. En la història d’un noi de classe humil i pares drogoaddictes, Oliver Quick, que arriba becat a la Universitat d’Oxford el 2006 i entaula amistat amb Felix Catton, el fill d’una adinerada família, hi ha ecos de Retorn a Brideshead, i de fet en un moment del film se cita Evelyn Waugh.

Però, en les relacions que l’Oliver estableix amb la família del seu amic i els seus veritables propòsits, la influència procedeix de Patricia Highsmith i la seva primera novel·la sobre Tom Ripley portada al cine per René Clément el 1959 (A pleno sol) i per Anthony Minghella el 1999 (L’enginyós Mr. Ripley). El domini que l’Oliver, d’aparença tímid i apocat, exerceix en els membres d’aquesta família rica recorda els àngels caiguts encisadors de Teorema i Brimstone and Treacle, interpretats per Terence Stamp i Sting, respectivament.

Si és un nou Retorn a Brideshead, ho és en clau de sexualitat epidèrmica, obsessiva, fins i tot feridora: l’Oliver llepa la banyera on el Felix s’ha masturbat. ¿El desitja? Sembla que sí. Però ¿l’estima? "Tothom volia estar amb el Felix", recorda l’Oliver al començar el film. "Jo l’estimava, el protegia, però ¿estava enamorat d’ell?". A l’Oliver l’encarna Barry Keoghan. No és cap sorpresa, ja que la carrera d’aquest actor dublinès de 31 anys està marcada per personatges inadaptats com els que ha interpretat a El sacrificio de un ciervo sagrado i Mantén la calma, o fins i tot el superheroi fosc Druig d’Eternals.

El Felix és Jacob Elordi, l’actor jove (va néixer a Brisbane, Austràlia, fa 26 anys) que en aquests moments està en boca de tothom per la seva encarnació d’un objecte de desig abstracte a Saltburn, però també pel seu paper de Nate en la sèrie Euphoria i el d’Elvis Presley en la Priscilla de Sofia Coppola. Els dos actors representen molt bé el xoc d’identitats i la mútua atracció que es professen els seus respectius personatges. Sobre ells recau bona part del pes de la pel·lícula.

Les experiències de l’Oliver a Oxford són més aviat sòrdides. És l’únic marginat junt amb un geni histèric de les matemàtiques i una noia que no surt de la seva habitació perquè pateix agorafòbia. Tampoc és que estiguin molt més adaptats alguns dels professors, com el tutor de l’Oliver i del Farleigh, el cosí del Felix. L’Oliver passa per tota mena de situacions desoladores, com que es fiquin al llit amb ell per donar gelosia a un altre. El seu únic amic de veritat és el Felix, així que no és estrany que acabi sent convidat a la insultantment luxosa mansió dels Catton, una família diguem que disfuncional. Richard E. Grant interpreta el pare; Rosamund Pike, a la mare (excèntrica per ser suaus); Carey Mulligan és la millor amiga d’aquesta –tot i que no dubta a humiliar-la–, i Alison Over, a la filla, de nom Venetia, més seductora que el seu germà. No hi falta un majordom inquietant encarnat per Paul Rhys.

Tot i que hi ha un laberint al pati de la mansió Saltburn, coronat amb l’escultura d’un minotaure, la mateixa casa és per si mateixa un laberint on es poden trobar primeres edicions de les obres de Shakespeare, quadros de Rubens i el llit d’Enric VIII. Davant la senyora Catton cal estar sempre afaitat. Tots els sopars, per discrets que siguin, són en esmòquing i etiqueta. És clar que el Felix, l’Oliver i companyia també juguen a tennis vestits amb esmòquing. Coses de rics i de qui pretén incrustar-se, com un camaleó, en aquest nou món de riquesa i hedonisme.

El film retrata aquest món des de la perspectiva ambigua de l’Oliver i a través d’unes composicions visuals molt estudiades, de vegades una mica estetitzants, servides per Linus Sandgren, director de fotografia de La ciudad de las estrellas (La La Land), Sin tiempo para morir i Babylon, tan recarregada, aquesta, visualment com Saltburn. Els Catton parlen sobre la serventa del poeta Percy B. Shelley, que un dia la va saludar al jardí i després es va adonar que l’escriptor estava en aquell moment de viatge per Itàlia, així que era el seu doble. Però tenen temps per a referències més pop i actuals: mediten sobre si Harry Potter, la Hermione i el Ron feien trios.

Imatges contradictòries

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La directora Emerald Fennell sap del que parla: és de família londinenca de classe alta i també va estudiar a Oxford. Ofega els seus personatges en unes imatges boniques i contradictòries, eixelebrades i estilitzades. Ja se li ha qüestionat a la realitzadora les seves composicions massa estudiades en detriment del contingut. En una de les primeres seqüències sembla que s’estigui justificant: l’irònic i gelós Farleigh li discuteix a l’Oliver l’estil, però no el contingut, del seu treball acadèmic. Fennell havia destacat amb el seu primer llarg, Una joven prometedora, amb Carey Mulligan portant una doble vida al límit. Fennell també és actriu –la Camilla Parker Bowles de The crown– i té un paper a Barbie. De fet, Margot Robbie, la Barbie de carn i ossos, és una de les productores de Saltburn.

A X s’han esplaiat amb algunes seqüències de la pel·lícula o el nu integral de Barry Keoghan en un dels moments clau del film, ballant per la mansió al ritme d’una cançó de Sophie Ellis-Bextor, en una banda sonora comme il faut: Pet Shop Boys, MGMT, Ladytron, Arcade Fire i The Killers se senten al llarg del relat. El film es va estrenar en sales als EUA i al Canadà al novembre, i ja ha recuperat amb escreix la inversió d’11 milions d’euros. En streaming s’ha consolidat com la pel·lícula de les dues setmanes nadalenques. És efectiva, però té també massa cops d’efecte.