Dol en el punk barceloní
El cantant del costat salvatge i de l’esquinç social, i precursor del punk espanyol amb la Banda Trapera del Río mor als 64 anys després d’un trasplantament de fetge. L’artista de Cornellà va cantar amb fúria i cruesa poètica la realitat suburbana en els anys de la Transició en temes com ‘Venid a las cloacas’.
El seu cant esquinçat, amb un carisma fanfarró no exempt d’humor sinistre i cafre, al capdavant de la Banda Trapera del Río, va ser una bufetada amb la mà oberta a l’imaginari cultural i social català de la Transició. Ningú com ell va cantar amb tal realisme i aspror a la realitat suburbana d’un enclavament com la Ciutat Satèl·lit de Cornellà: el paisatge de "fang fins als pantalons" i "rates a l’exterior", exposat al "pànic de la nit, el terror i la violació", retratat en el tema Venid a las cloacas. Versos àcids en la veu estrident de Morfi Grei, figura de xoc, punk de primeríssima hora (sense ser plenament conscient del que aquesta etiqueta significava), que ens va deixar aquest divendres a la matinada als 64 anys, al no superar les complicacions derivades del trasplantament de fetge a què es va sotmetre el 2022.
Amb prou feines en tenia 17 quan va començar a donar la cara al capdavant de la Banda Trapera del Río, el 1976, en temps de convulsions postfranquistes. Nascut a Melilla (1959), Miguel Ángel Sánchez, Morfi Grei, es va veure ubicat, amb 13 anys, junt amb la seva família al barri de Sant Ildefons, perifèria pura i dura en la qual aviat va començar a tramar conspiracions a cop de rock’n’roll. La Banda Trapera del Río, batejada en honor a les robes que agafaven dels abocadors, i al pròxim Llobregat, es va obrir pas manejant en manera descarnada una ideologia obrera que la va situar aviat en l’òrbita de les esquerres: concerts en mítings del PSUC i d’altres partits de tall comunista, també en les Jornades Llibertàries del parc Güell (1977). Morfi va compaginar durant un temps aquesta activitat amb una ocupació en una fàbrica de components automobilístics.
Contra l’ordre laietà
Tot i que el punk creixia llavors al Regne Unit, ells no estaven tant al dia. La seva sintonia amb els temps era intuïtiva, barrejant els seus textos esquerps amb riffs de rock’n’roll bàsics, envestides hard rocks sense floritures i espasmes rebotats del Funhouse, de The Stooges, veient-se com a antídots frontals de l’ordre escènic català de cantautors, jazzers laietans i rockers progressius. A ells, i als seus teòrics, els van dedicar Eunucos mentales ("sois hez de mi mente"). Van prendre part al festival punk de l’Aliança del Poblenou (1977, encapçalat per una figura, Ramoncín, que veien claudicant i comercial) i en el Canet Rock del 1978, el de Blondie i Nico.
Dir que aquell primer àlbum de la Trapera, publicat per Belter, anava a contracorrent era fer curt. Estrident textura rockera, el cant i els brams tenebrosos de Morfi (declamant amb un aire teatral decadent), i aquests textos sortits de la desesperació, que eren un toc d’alerta cap a una realitat social ocultada, amb perles líriques com Curriqui de barrio i Nacido del polvo de un borracho y del coño de una puta. I La regla, cançó vetada en diverses ràdios, com ara RNE (i que, explicava Morfi anys després, apuntava a la necessitat d’informar les adolescents sobre la sexualitat i dels llavors freqüents embarassos de penal). No se sotmetien a norma, suggeriment o cap recomanació per arribar a un públic més ampli, Trapera no va perdre cap oportunitat de perdre una oportunitat, incloent-hi desacords amb majors com CBS, que els van proposar suavitzar el seu so. El grup va establir una alineació troncal amb les guitarres de Tío Modes (solista) i Rockhita (rítmica), i la bateria de Juan Raf Pulido, als quals es van afegir baixistes: Rayban, El Montoya i el definitiu, Jordi Pujadas, el Subidas. El 1979 van telonejar Ian Gillan, excantant de Deep Purple, al Palau d’Esports.
L’evolució de la Trapera
El 1982 van gravar un segon àlbum, Guante de guillotina, més poètic, una mica menys punyent, que es va encallar en els despatxos discogràfics i no va veure la llum fins a una dècada després. Les addiccions dures acampaven i amb aquestes, un deteriorament de les relacions personals. Dissolta la Trapera, Morfi Grei es va llançar en solitari amb un notable epé, Aliento de noches (1984), en el qual va prendre part Tío Modes. En paral·lel, Emilio Hita, Rockhita, es va fer policia nacional i es va veure ensenyant a tocar la guitarra David i José Muñoz, futurs Estopa, al bar de la família, La Española, al qual aquests acudien al sortir de l’escola.
Però l’estela de la Banda Trapera del Río va anar cobrant formes mitològiques, com a exemple de rock insubornable, fascinant per a bandes del rock radical basc, i exercint un influx en l’escena alternativa dels 90. Després de la reedició del primer àlbum, el 1992, Morfi va tornar a armar el grup (amb Tío Modes, Pulido i Pujadas). Dos anys i mig de gira. Del retrobament en va sortir un disc en viu, Directo a los cojones (1994), i un altre d’estudi amb temes nous, Mentemblanco (1995), tots dos publicats pels seus joves admiradors de Munster Records.
Morfi Grei va deixar enrere el descontrol existencial d’altres temps i va emprendre una nova vida com a senyor casat i de vida ordenada, treballant en l’empresa de torrons de la família de la seva dona. El culte a la Trapera seguia en alça, com va reflectir el llibre Escupidos per la boca de Dios (Munster Books, 2007), de Jaime Gonzalo, crític musical que es va vincular també com a guionista del film Venid a las cloacas, de Daniel Arasanz (2010, premi In-Edit al Millor Documental Musical), mentre la Trapera anava perdent diversos dels seus membres clau: van morir Tío Modes i Rockhita (tots dos el 2004) i Raf Pulido (2010). El rock’n’roll va tornar a fer de les seves i la Trapera va tenir dos cicles de vida més amb recanvis en les seves files, el 2009-10 i de nou a partir del 2016. Anys en què Morfi va patir greus crisis de salut. I, malgrat això, nous projectes musicals: Electroputas, Subtrabelios (amb membres de Decibelios i Subterranean Kids), La Ley de Morfi.
El maig del 2022, Morfi Grei acomiadava La Banda Trapera del Río amb un concert, en vigílies d’un trasplantament de fetge. Deia llavors a aquest diari que la seva situació clínica no era la causa del final del grup: "La Trapera és com un mite, però ja no té sentit continuar arrossegant-la pels escenaris". "El rock’n’roll em va arruïnar la vida una vegada més, i de nou la va salvar", cavil·lava. "A mi em treuen dels escenaris només amb les botes al davant".
