El Premi Nadal compleix 80 anys

No en són tantes com 80, que són els anys que el Premi Nadal complirà d’aquí uns dies, però són bastantes les novel·les reconegudes amb aquest guardó, el més longeu dels literaris a Espanya, que atresoro a la meva biblioteca. De Nada, l’obra de Carmen Laforet que va inaugurar el palmarès del certamen fins a convertir-lo en històric, tinc diverses edicions, una d’aquestes, primera i en anglès, datada el 1958 i amb una dona vestida de flamenca, amb la seva pinta i amb tot, ja que així i només així havien de veure els britànics a la dona espanyola de llavors, també, tot i que resulti difícil de creure, a l’Andrea, la protagonista d’aquella novel·la.

Recorro les lleixes de les meves llibreries, buscant, i em vaig aturant en alguns títols i els seus respectius autors: La sombra del ciprés es alargada, de Miguel Delibes; Viento del norte, d’Elena Quiroga; El Jarama, de Rafael Sánchez Ferlosio; Entre visillos, de Carmen Martín Gaite; Primera memoria, d’Ana María Matute; La soledat era esto, de Juan José Millás; El alquimista impaciente, de Lorenzo Silva; Lo que sé de los vampiros, de Francisco Casavella...

En aquesta llista, inacabada, en construcció, hi ha part de l’educació sentimental i, per tant, literària, gràcies a la qual, arribat el moment, em vaig atrevir a escriure i, molts anys després, a enviar un manuscrit, com qui llança al mar un missatge en una ampolla, per optar a l’edició número 78 d’aquest premi que tantes lectures m’havia regalat.

La síndrome de la impostora

No tenia cap aspiració. Era impossible que jo, que no era ni soc ningú, que encara carregava la síndrome de la impostora, que hi batallava, periodista i escriptora, escriptora i periodista, ja que la narrativa és l’únic producte alterat per l’ordre dels factors, pogués guanyar aquell guardó, que arribés, si més no, a ser una de les finalistes. Seria, suposo, el mateix que al seu dia va pensar Carmen Laforet, que va enviar el sobre, en el qual va enganxar tots els segells que va poder i algun més, amb la seva novel·la a última hora, ja gairebé fora de termini, i el seu va ser l’últim original que va arribar a la redacció a Barcelona de l’extinta revista Destino.

Va ser el director d’aquesta publicació, Ignacio Agustí, l’artífex d’un guardó amb el qual esperava aixecar l’ànim dels escriptors de l’època, minvat per la llarguíssima postguerra i per les penúries i amargors d’aquella Espanya dictatorial i en blanc i negre. Amb 5.000 pessetes (la dotació actual és 30.000 euros), i la promesa de la glòria literària, n’hi havia prou. I ja ho crec que n’hi va haver prou. El nom del premi es va triar com a homenatge a Eugenio Nadal, catedràtic de Literatura i redactor en cap de la revista Destino, que va morir l’abril del 1944, i la decisió es va anunciar el 6 de gener del 1945.

És una història tan coneguda que ja és gairebé Història, però val la pena explicar-la una vegada més. Estava, llavors, el periodista i prohom César González-Ruano, que feia poc que havia tornat a Espanya, mig convençut que guanyaria amb la novel·la que havia presentat al nou guardó, La terraza de los Palau. Però, si això hagués passat, és probable que avui el premi no fos el que és, ja que aquell Dia de Reis, a Barcelona, al desaparegut Café Suizo (el 1949 es va passar al restaurant Glacial; un any després, a l’Hotel Oriente, i el 1958 la cerimònia es va traslladar definitivament a l’Hotel Ritz, avui Palace), el Nadal va guanyar Laforet, no a la inversa.

El jurat, reunit allà i integrat pels crítics Juan Ramón Masoliver i Rafael Vázquez Zamora, a més dels editors Josep Vergés, Joan Teixidor i el ja esmentat Ignacio Agustí, que exercia de president, es va decantar per aquella jove escriptora –23 anys tenia llavors Laforet– i la va convertir, segurament amb la seva pena, en immortal.

Després de la seva publicació, Nada va ser considerada per la crítica com una innovadora novel·la existencialista i va arribar a ser comparada amb obres mestres de la literatura com La nàusea, de Sartre; L’estranger, de Camus, o Cims borrascosos, d’Emily Brontë. La resta és, una vegada més, Història.

L’èxit, el principal reclam

L’èxit d’aquell llibre d’una autora debutant es va convertir en el principal reclam d’un guardó que, en els anys posteriors, va continuar descobrint escriptors que van arribar fins i tot a guanyar el Premi Cervantes. El primer d’ells va ser Miguel Delibes, que el 1947 va aconseguir el Nadal amb La sombra del ciprés es alargada. Aquella nit, la del 6 de gener –pocs guardons hi ha tan litúrgics com aquest–, a Delibes el va agafar la deliberació del jurat a la redacció del diari El Norte de Castilla, on treballava com a periodista.

Un teletip va anunciar que era finalista i, ja de matinada, Gabriel Herrero, director del diari, li va confirmar que era el guanyador. "Em va obrir totes les portes. Em va sancionar com a escriptor", va arribar a dir Delibes en una entrevista. La primera edició de La sombra del cipré es alargada, de 5.000exemplars, es va esgotar en tres mesos.

Un altre Cervantí posseïdor del Nadal és Rafael Sánchez Ferlosio. El savi en sabatilles del madrileny barri de Prosperidad va aconseguir el premi el 1955 amb El Jarama i, dos anys després, va fer el mateix Carmen Martín Gaite, llavors la seva dona. Carmiña va presentar Entre visillos amb un pseudònim molt familiar, almenys per a ella: Sofía Veloso, el nom de la seva àvia. Res li va dir a Sánchez Ferlosio que havia enviat la novel·la al concurs per temor que la desanimés "amb les seves crítiques", segons va confessar després. Va seguir les votacions a casa, per la ràdio, mentre s’ocupava de la seva filla petita -Sánchez Ferlosio estava d’il·lustrada xerrada al Café Gijón–, i, després de rebre la trucada de Josep Vergés, va acabar asseguda a terra.

El fenomen de les novel·listes

"Amb la publicació l’any 1944 de Nada, la primera novel·la guanyadora de l’acabat de crear premi Eugenio Nadal, s’inicia un fenomen relativament nou en les lletres espanyoles: el salt a la palestra d’una sèrie de dones novel·listes amb una obra, desenvolupada al llarg de 40 anys, en què es poden descobrir avui algunes característiques comunes". Són paraules extretes del llibre de Martín Gaite Desde la ventana: enfoque femenino de la literatura española (1987), en què dedica un capítol a l’Andrea de l’escriptora Carmen Laforet titulada La chica rara.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Elena Quiroga, Dolores Medio, Lluïsa Forrellad, la mateixa Martín Gaite... Totes, dones educades en els dictàmens de la Secció Femenina, amb l’àngel de la llar com a únic referent, van decidir presentar-se al guardó creat per Ignacio Agustí animades pel triomf de Laforet. També Ana María Matute, una altra il·lustre Cervantina, que va obtenir el Nadal el 1959 amb Primera memoria. "Últimament, les dones guanyeu tots els premis de novel·la, ¿és que escriviu millor?", li va preguntar un periodista a la Matute al poc de rebre el guardó, i ella, planerament i sense cap dubte, va respondre: "Ja que es veu que sí".

En totes elles i en les que van venir després, en aquesta genealogia d’autores immenses, algunes maltractades per la crítica, d’altres infravalorades, oblidades, ignorades, redescobertes, reivindicades, vaig pensar durant la nit del 6 de gener del 2022 a l’Hotel Palace de Barcelona. Perquè per elles soc escriptora i gràcies a elles, també, vaig guanyar el Premi Nadal.