Deixar el món enrere

El 8 de desembre passat Netflix va estrenar Dejar el mundo atrás, una pel·lícula dirigida per Sam Esmail (Mr. Robot, Homecoming) i protagonitzada per Julia Roberts, Ethan Hawke i Mahershala Ali. La cinta adapta la novel·la homònima de Rumaan Alam (Salamandra) i, malgrat haver sigut escrita abans de la pandèmia, resulta poderosament profètica. La premissa és senzilla. Una família de Brooklyn decideix llogar una casa de luxe en una zona remota de Long Island. Volen prendre’s un descans de la seva enfeinada vida a la ciutat, desconnectar dels problemes de la feina i passar una mica de temps de qualitat amb els seus fills adolescents. Però el que prometia ser un cap de setmana tranquil es veu interromput de manera abrupta quan dues persones de raça negra (pare i filla a la pel·lícula, marit i dona a la novel·la) truquen a la porta de la casa en plena matinada. Diuen ser els propietaris i, entre disculpes, expliquen que s’han presentat allà buscant un lloc segur. El motiu: una apagada sobtada que ha sumit Nova York en el caos. Ningú sap del cert què està passant. A partir d’allà les dues famílies, preses de la por, la desconfiança mútua i la intranquil·litat, miren de donar sentit al que està passant.

Les històries que posen el focus en els instants següents al col·lapse de la societat s’han posat molt de moda. Aquestes distopies apocalíptiques han trobat després de la pandèmia un públic àvid, que hi veu una mena de catarsi als problemes que pesen sobre la societat actual. També són, a la pràctica, un excel·lent exercici per saber què fer (i què no) quan arribi la pròxima gran crisi. Si No mires arriba (Don’t look up, Adam McKay) recorria a la sàtira per explicar el final del planeta enmig de la conya i despreocupació més absoluta, Dejar el mundo atrás opta per un exercici més intimista, que col·loca l’espectador en una situació d’idèntica ignorància a la dels protagonistes i convida a pensar què faria un si fos a la seva pell.

Personalment i com a fan devota del gènere, la novel·la i la pel·lícula m’han interessat per raons que van més allà d’allò purament artístic. M’agrada la forma en què la història il·lustra les que, amb tota seguretat, seran les nostres principals debilitats si un fet d’aquestes característiques arriba a produir-se. En primer lloc, la nostra fe cega en la tecnologia i l’absoluta indefensió en la qual ens trobem quan falla. I d’altra banda, com aquesta confiança tecnològica resulta ser directament proporcional a la desconfiança que tenim cap a la gent estranya.

Cap de nosaltres trigaria a entrar en mode pànic si una catàstrofe fes que la vida, tal com la coneixem, s’esfondrés, en especial si a la crisi seguís una mena de silenci tecnològic i una absència total de connectivitat. Sense una pantalla en la qual buscar respostes i trobar solucions comprovaríem l’extraordinària debilitat en què ens ha col·locat el progrés tecnològic. Sí, sens dubte ha posat a les nostres mans un oceà de coneixement, però també ha limitat la nostra creativitat a l’hora de buscar alternatives, la curiositat per trobar solucions o el desig mateix de ser autosuficients.

Recel generalitzat

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La història de Dejar el mundo atrás també resulta interessant en un altre aspecte: el del recel generalitzat cap a la gent que ens envolta. El nostre accentuat individualisme fa que donem més crèdit al que ens diu una pantalla que al que vingui de boca d’un igual a qui no coneixem. L’instint de protecció no sembla afluixar davant els missatges de Whatsapp que converteixen les conjectures en fets. Això ens ho creiem a ulls clucs. No obstant, moltes vegades ens resulta difícil veure més enllà d’una raça, un abillament o una manera de comportar-se.

Internet s’ha convertit en un caldo de cultiu ideal per a la paranoia, i, alhora, el necessitem per mantenir les nostres pors sota control. Dejar el mundo atrás ofereix una d’aquestes històries sobre les conseqüències de la nostra tancada a la cova digital. Personalment m’he pres la història com un conte alliçonador. Des de fa dies no deixo de pensar si no seria bo que jo mateixa deixés el món tecnològic enrere... almenys una mica.