Davidsen i De Tommaso, pur talent al Liceu

D os de les grans estrelles de la lírica de la primera meitat del segle XXI van oferir un electritzant recital ahir al Liceu (amb el suport de la Junta de Benefactors del Gran Teatre) comptant amb un fidel aliat com va demostrar ser James Baillieu des del piano. Un públic expectant volia tornar a disfrutar de la soprano Lise Davidsen –que va fascinar a Il tabarro de Puccini– i del que havia d’haver sigut el debut liceista del tenor Freddie De Tommaso, ja que aquest es va produir fa un parell de dies fortuïtament a l’haver de reemplaçar el protagonista de Carmen per trobar-se indispost.

La vetllada va arrencar amb tota la carn posada a la graella. Tots dos acostumen a començar les seves actuacions individuals exposant totes les seves cartes, i Davidsen va tornar a fer-ho de la mà de Wagner i de l’ària Dich teure Halle de Tannhäuser. Tot i que al piano lògicament no sona igual que acompanyada d’orquestra, tal com la vam escoltar diumenge en el seu inoblidable concert de debut al Teatro Real de Madrid (per cert, esplèndidament dirigida pel madrileny José Miguel Pérez-Sierra, que fa anys que no trepitja el podi del Liceu), la jove cantant va impressionar pels dots que la distingeixen: un timbre brillant, una tessitura àmplia, una tècnica impecable i una projecció vocal que despentina.

De Tommaso va apostar per Giuseppe Verdi i una ària més pròpia d’un líric lleuger, La mia letizia infondere de I lombardi, fascinant pel desplegament de mitjans d’aquest cantant que adora els accents passionals i el cant a l’antiga. Els dos talents extraordinaris es van unir en el duo Teco io sto d’Un ballo in maschera, en el qual van demostrar complicitat i un poder insòlit.

Davidsen va cantar dues àries verdianes més –les mateixes que a Madrid–, Morrò, ma prima in grazia de Ballo i l’Ave Maria d’Otello, oferint una lliçó del control de les seves possibilitats amb mitges tintes i un ampli joc de colors. L’altre Verdi de la nit va ser l’ària Cielo pietoso, rendila, de Simon Boccanegra, amb un De Tommaso còmode i expressiu.

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

Hi va haver també espai per a un altre estil molt afí als dos cantants, el verisme, començant amb un sentit Amor tu vieta de Fedora de Giordano, dita pel tenor britànic amb enorme dolçor, a l’igual com va fer en un preciós Lament de Federico de L’arlesiana de Cilèa, mentre que la soprano noruega impressionava amb un Vissi d’arte (Tosca, Puccini) en el qual va jugar amb els reguladors a voluntat, exposant un control del fiato superb.

Va obrir la segona part l’ària del tercer acte de La dama de picas de Txaikovski, en la qual Davidsen va mostrar una Lisa vulnerable, entregada i expressiva. Després de l’apoteosi operística, el programa es va moure per altres territoris en teoria més amables –tot i que no menys virtuosos–, amb cançons de Tosti, ell (més el Core ‘ngrato de Cardellina), i per un grup de lieder de R. Strauss, ella, abans de rematar la jugada amb temes de My Fair Lady i La viuda alegre i de donar pas a sengles propines.