El nen jueu que va ser segrestat per Pius IX

La nit del 23 de juny de 1858, a Bolonya, un nen de 6 anys anomenat Edgardo Mortara va ser segrestat a la casa dels seus pares, comerciants jueus, davant la mirada impotent d’aquests. Els captors no van exigir un rescat ni van amenaçar de fer mal a la criatura; el que pretenien, en realitat, era salvar-lo. ¿De què? Quan tenia només 2 anys, Edgardo havia caigut greument malalt i la serventa de la família, catòlica, l’havia fet batejar en secret creient que es moriria i que, en cas de no ser convertit al cristianisme, la seva ànima mai descansaria en pau. I ja que segons la llei de l’Església un nen cristià no podia ser criat per jueus, el papa Pius IX –líder dels Estats Pontificis, dels quals llavors formava part gairebé tot el centre de la península itàlica–, va ordenar que el petit Mortara fos separat dels seus progenitors i enviat a Roma per ser educat com Déu mana.

Considerant la magnitud de les conseqüències socials i polítiques derivades d’aquell succés, no sorprèn que Steven Spielberg estigués a punt de portar-lo al cine. "Poc després d’interessar-me per la història d’Edgardo em vaig assabentar que ell ja estava preparant una pel·lícula sobre això, així que inicialment vaig abandonar el meu projecte", ens explica Marco Bellocchio sobre el seu nou llargmetratge, El rapto, que avui s’estrena a Espanya i que de moment és l’única recreació cinematogràfica que existeix del cas Mortara. "Per mi va ser una sort que Spielberg no seguís endavant amb el seu; jo crec que va comprendre que es tracta d’una història completament italiana, i que només se li pot fer justícia si és explicada en italià, per italians".

Com explica la pel·lícula, una vegada a Roma, Edgardo es va convertir en protegit del Pontífex, que va arribar a considerar-lo com una cosa semblant a un fill. Mentrestant, els pares del petit van rebre un ultimàtum: si volien reunir-se amb el seu fill, ells també s’haurien de convertir. "Per mi el més cridaner del que va passar no és l’actitud de l’Església, que al cap i a la fi va estar d’acord amb les lleis dels Estats Pontificis", opina Bellocchio. "El que a mi em resulta incomprensible és que Edgardo no es rebel·lés quan en va tenir ocasió ni tornés amb la seva família, i que quan va ser ordenat sacerdot fins i tot s’afegís el nom Pius en honor a l’home que l’havia manat segrestar".

Clergue des dels 21 anys, Mortara es va dedicar a difondre per tot Europa la fe que li havien imposat fins que va morir el març de 1940, just a temps d’evitar la persecució nazi. Abans d’això va exercir de frare durant un temps al País Basc. En un dels assajos recopilats al seu llibre Contra esto y aquello, Miguel de Unamuno explica que li va sentir "un sermó predicat en basc a Gernika", i també el retrata recollint donatius al balneari de Zestoa (Guipúscoa).

A mitjans del segle passat, les conversions forçoses de jueus al catolicisme ja feia temps que eren comunes a Europa, moltes basades en un article de la llei canònica –encara vigent en l’actualitat, tot i que el Vaticà ha renunciat oficialment a executar-lo– segons el qual "un nen de pares catòlics o no catòlics pot ser batejat legalment si està en perill de mort fins i tot en contra de la voluntat dels seus pares". No obstant, a diferència de tants casos similars previs, el segrest d’Edgardo va provocar un escàndol internacional i una onada de protestes a tot Occident a causa tant de la resistència cada vegada més generalitzada al poder polític del Pontífex com a la influència creixent de la premsa; se sap, a més, que van existir almenys dos plans per alliberar Edgardo i tornar-lo amb els seus pares, un d’ells aprovat pel gran heroi de l’alliberament d’Itàlia, Giuseppe Garibaldi.

Res d’això va aconseguir torçar el braç a Pius IX, que havia accedit al papat gràcies a la seva reputació de liberal però que, després dels moviments revolucionaris que van sacsejar Europa el 1848, s’havia revelat com un líder absolutista i reaccionari. "I malgrat tot, va ser beatificat per Joan Pau II", recorda Bellocchio. "Una prova més de les dificultats que l’Església sempre ha tingut a l’hora de corregir els seus errors". Irònicament, el cas Mortara va contribuir a accelerar el final dels Estats Pontificis perquè, en part a causa de la reacció internacional generada per ell, l’emperador Napoleó III va trencar l’aliança que França mantenia amb el Papa i va donar el seu suport als nacionalistes italians, la presa de Roma dels quals va culminar el procés d’unificació d’Itàlia.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Bellocchio té 83 anys i en fa 60 que utilitza les seves pel·lícules per airejar les vergonyes de la societat italiana, ja sigui parlant de la família –a Las manos en los bolsillos (1965)–, la burgesia –La balia (1999)–, el feixisme -Vèncer (2009)–, el terrorisme –Buenos días, noche (2003)–, la màfia –El traidor (2019)– o, per descomptat, el pes de la religió. A En el nombre del padre (1972), per exemple, el cineasta va saldar comptes amb l’educació catòlica que havia rebut de nen. "El meu rebuig de l’Església i la meva pèrdua de la fe tenen les seves arrels en les estrictes regles que la religió em va imposar i que anaven associades a l’amenaça de la condemna eterna", comenta. "Em sembla horrible que, encara en l’actualitat, hi hagi nens de 7 o 8 anys a qui s’inculqui la por a acabar cremant a l’infern".

L’estrena d’El rapto a Itàlia va provocar la ira de sectors tradicionalistes catòlics, que van arribar a titllar-la de propaganda anticristiana. "No he fet la pel·lícula per exposar un punt de vista polític ni per posicionar-me contra el Vaticà en particular", assegura Bellocchio al respecte. "Però crec que sempre és important recordar que totes les religions són intolerants, perquè imposen als creients una sèrie de dogmes dels quals és impossible desviar-se. Aquesta actitud obre la porta a les tragèdies"..