Nick Cave s’obre en canal

Les primeres paraules de Nick Cave a Fe, esperanza y carnicería són: "¿Quién quiere dar entrevistes? En general, las entrevistas son una mierda. Las detesto". No està malament com a preàmbul d’un llibre que és, bàsicament, una entrevista. De 300 pàgines. Potser condicionat per la necessitat de buscar una cosa en la qual ocupar el temps durant el confinament, Cave va acceptar el 2020 la proposada del periodista nord-irlandès (i amic) Séan O’Hagan de mantenir una sèrie de converses telefòniques parlant sobre les seves "preocupacions actuals" amb vista a la confecció d’un llibre. Les xerrades es van prolongar durant un any; en total, més de 40 hores de gravacions en les quals el cantautor australià no només va passar revista als seus 40 anys en la música, sinó que va abordar amb una franquesa increïble els episodis més dolorosos de la seva vida i assumptes com la pèrdua, el dol, la llibertat, l’espiritualitat, les addiccions i el poder redemptor de l’art. Una llarga i pertorbadora confessió que l’editorial Sexto Piso publica ara en castellà amb traducció d’Eduardo Rabasa.

L’assumpte central d’aquestes converses, al qual Cave torna una vegada i una altra, és la mort, el 2015, del seu fill Arthur, que als 15anys va caure per un penya-segat a Brighton després d’haver consumit LSD. En el postfaci del llibre, O’Hagan admet que es va veure sorprès "constantment" per la "sinceritat i obertura" del músic a l’hora de parlar de la tragèdia, així com per "la naturalesa articulada" de les seves respostes. "És important parlar-ne, perquè la pèrdua del meu fill em defineix", diu Cave en un moment de l’entrevista.

Alguns passatges són d’una duresa gairebé insuportable. El capítol en el qual l’artista rememora la nit en la qual va morir l‘Arthur és una lectura colpidora. També ho és el moment en què assegura que tota la seva obra dels últims anys és una manera de buscar l’"absolució", de demanar perdó al seu fill pel que va passar. Però Cave s’afana a repetir una vegada i una altra que aquella inconcebible catàstrofe familiar va posar en marxa una transformació personal i creativa que ha donat un sentit més ple a la seva vida i a la seva obra. "Des que l’Arthur va morir he pogut escapar de la força absoluta del dolor i experimentar una espècie d’alegria que és completament nova per a mi", assegura. "He viscut molts més períodes de felicitat que abans, malgrat que ha sigut l’experiència més devastadora que m’ha passat mai. És el regal que em va deixar l’Arthur".

Sortir de la foscor

En ple ensorrament existencial i sumits en la foscor més completa, Cave i la seva dona Susie van descobrir a poc a poc que l’amabilitat de la gent podia ser una fiable font de llum i van anar deixant enrere les tenebres aferrats a la convicció que "el món no està animat per la maldat, com se’ns diu tan sovint, sinó per l’amor". En aquesta certesa van trobar el camí per tornar a la vida, però ja no eren les mateixes persones que abans. "M’agradaria transmetre –diu Cave– un missatge que té a veure amb la pregunta que es fa tota la gent que passa per un dol: ¿et sents millor en algun moment? I la resposta és que sí. Ens tornem diferents. Millors".

Amb el risc d’alienar els seus fans més escèptics, l’artista no oculta que aquest viatge va lligat a una intensa exploració de la seva fe religiosa. És cert que aquest és un interès antic que es remunta als temps primigenis i salvatges de The Birthday Party –"tenia molta gent amb qui drogar-me, però molt poca que m’acompanyés a l’església", apunta sobre aquells dies– i que, com a font d’inspiració artística, ha sigut present en tota la seva obra, però Cave remarca que en els últims anys ha augmentat la seva inclinació a acceptar la "veritat poètica" de l’existència de Déu. I va un pas més enllà a l’afirmar de manera bastant taxativa que "l’ateisme és dolent per a l’ofici d’escriure cançons", ja que nega "la dimensió sagrada fonamental de la música".

Tot i que els assumptes tractats són, com es veu, de certa gravetat, les pàgines de Fe, esperanza y carnicería també brinden unes quantes satisfaccions als que busquin suculentes històries de sexe, droga i rock-and-roll. Malgrat formular alguna feble queixa cada vegada que sorgeix el tema de les seves addiccions, Cave parla obertament de la seva relació amb l’heroïna i l’alcohol i relata episodis delirants, com el del dia en què va sortir de la seva primera estada en una clínica de rehabilitació i la revista New Musical Express va tenir la infame ocurrència d’organitzar una trobada amb Shane MacGowan (The Pogues) i Mark E. Smith (The Fall), dos dipsòmans irreductibles, ja morts. ¿Què podia sortir malament? "Estaven allà asseguts consumint drogues i bevent fins a perdre’s. No van ser gaire empàtics amb la meva situació", comenta.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Abunden en el llibre les reflexions sobre el tortuós procés de compondre música –"escriure cançons és un assumpte sagnant", afirma– i les revelacions sobre la dinàmica interna dels grups que ha liderat. Respecte a la primera i més llegendària formació de The Bad Seeds, apunta que la convivència a l’estudi amb el multiinstrumentista Mick Harvey i el guitarrista Blixa Bargeld era "com tenir Hitler, Stalin i el mateix Mao Zedong mirant de fer un disc junts". I mostra una divertida perplexitat a l’evocar el dia en què el temperamental Bargeld va abandonar el grup enmig d’una gravació pronunciant una frase immortal: "No em vaig ficar en el rock-and-roll per tocar rock-and-roll".

Però, fins i tot a l’hora de rememorar escenes hilarants com aquesta, el relat de Cave sembla impregnat d’un sentiment de profunda melancolia. O’Hagan ho defineix com una aguda consciència "de la precarietat de la vida", present a tot el llibre. De fet, durant els 12mesos que van durar les converses, l’artista va perdre la seva mare, el seu amic i productor musical Hal Willner i Anita Lane, nòvia de joventut i estreta col·laboradora. Molt poc després, va morir el seu fill gran Jethro, als 30 anys. Massa devastació per no deixar un pòsit de tristesa fins i tot en els passatges més aparentment lluminosos. El mateix Cave ho admet en una imatge poètica d’alt vol: "L’esperança és optimisme amb el cor trencat". ◼