Nostàlgia pels 2000

Fa 20 anys, l’abril del 2004, es va estrenar als Estats Units Chicas malas. A Espanya va arribar uns quants mesos després, al setembre. Aquella pel·lícula sobre un grup d’amigues (no sempre) d’un institut d’Evanston, Illinois, va ser un inesperat èxit de taquilla al seu moment, va créixer com a pel·lícula de culte i avui dia està considerada un clàssic en el seu gènere. El seu gènere: la comèdia d’institut.

Si, sintetitzant-ho molt, els 80 van ser de John Hughes i els 90 de Clueless (Fuera de onda) (1995), els 2000 van ser de Chicas malas. Ahir se’n va estrenar en cines una nova versió. Es tracta de la segona versió musical de la pel·lícula (al seu torn, inspirada en un llibre de Rosalind Wiseman), de la qual el 2018 es va estrenar un musical de Broadway.

¿Què tenia aquella pel·lícula per ser un èxit al seu moment i una comèdia eterna? Per començar cal puntualitzar el seu fenomen. Tot i que el seu estatus de pel·lícula de culte sempre ha sigut innegable, fora dels EUA no sempre ha tingut tanta popularitat com ara. Quan va arribar, les xarxes socials acabaven d’aterrar i les pel·lícules no es viralitzaven tan ràpid. No s’ha de pensar en un èxit global immediat com, per exemple, el de la recent Saltburn (2023), que neix a Internet i s’alimenta d’ella. Però és cert que el seu culte, immens des del primer moment a nivell local (Chicas malas té una seqüela i va donar peu al musical citat), s’ha afirmat internacionalment en el temps i s’ha disparat els últims anys via xarxes socials i plataformes.

La pel·lícula de Mark Waters va desembarcar a finals de l’any passat al catàleg de Netflix i es va colar entre les deu més vistes. I, des de fa anys, és una de les pel·lícules que més mems genera. Un exemple: sol aparèixer a les llistes de The most quotable movies of all time, és a dir, de les pel·lícules que tenen expressions que han transcendit fins al punt de ser perfectament identificables i fins i tot d’ús recurrent.

Nostàlgica, però no rància

És normal entendre el seu èxit amb els ulls de la nostàlgia. De la nostàlgia menys rància, però nostàlgia en qualsevol cas. La febre per Chicas malas, amb el seu imperi rosa xiclet, les samarretes amb lemes i l’excés de gloss, és pur revival 2000, moda que arrossega des de fa uns anys, persisteix i resisteix. També és normal entendre el seu èxit tenint en compte la fascinació per les parts implicades.

La pel·lícula de Mark Waters, que als 2000 també ens va regalar una altra cult movie, la magnífica comèdia d’intercanvi de personalitats Ponte en mi lugar (2003), està escrita per la còmica Tina Fey, que llavors no era l’estrella que és avui, i és una de les pel·lícules més emblemàtiques, potser la que més, de Lindsay Lohan, una actriu injustament castigada per la fama durant anys i que, per sort, ara torna a ser reivindicada com la magnífica actriu que és.

A més de ser una figura essencial per entendre com funcionava Hollywood (i el món) no fa gaire. A Chicas malas també apareixen Rachel McAdams, que aquell any va estrenar El quadern d’en Noah (2004), l’altre hit que la va convertir en una estrella; Amanda Seyfried i la còmica Amy Poehler.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Per tot això, pot semblar que les raons de l’èxit de Chicas malas és superficial o essencialment cosmètic. Però no és així. Si Chicas malas segueix sent un èxit actualment, una cosa que també confirma l’expectació entorn de la seva nova versió, dirigida pels debutants Samantha Jayne i Arturo Perez Jr. i, com l’original, amb guió de Tina Fey, és perquè és una comèdia adolescent formidable. És enginyosa, el repartiment és pur carisma, està plena de situacions i de frases per al record i té un sentit de l’humor molt afilat.

Tina Fey la va escriure ja fa més de 20 anys, però encara flueixen amb naturalitat, picardia i mala llet els temes que el cine mainstream actual tendeix a ficar amb calçador i ben poca gràcia. Sense deixar ni un segon de ser divertida, Chicas malas parla de rols de gènere, de classe, de pressió estètica, d’assetjament i de la importància de l’amistat entre noies. Tant de bo la nova versió conservi moltes coses de l’original.