El go, el tauler que va posar els humans al seu lloc

El go, d’origen xinès, però practicat també al Japó i Corea, va néixer fa més de 2.500 anys al mateix temps que la cadira, l’àbac, el rotllo de papir imprès i les piràmides de Guiza, i és el joc més antic que existeix, molt més fins i tot que els escacs, i tot i que periòdicament se’n tenen notícies a Occident, on no és tan popular, acompanyant algun film o novel·la com a sinònim de complexitat matemàtica, encara és un gran desconegut per aquí. Els nobles de l’antiguitat xinesa consideraven el go com una de les quatre arts essencials juntament amb la música, la cal·ligrafia i el dibuix.

L’última visita del joc al nostre imaginari ha vingut de la mà del que és un dels llibres estrella d’aquest inici d’any, MANIAC, la novel·la en la qual l’escriptor xilè Benjamín Labatut ha descrit el trànsit de la ciència des de les albors d’una física i una matemàtica posades al servei del poder destructiu nazi que va desembocar en una altra destrucció no menys impactant en el cas de la bomba atòmica. Labatut segueix en la seva novel·la la trajectòria del matemàtic hongarès John Von Neumann –hi ha lectors a les xarxes que asseguren preferir el llibre de Labatut que l’oscaritzable film Oppenheimer–, pare de la computació i creador d’una màquina seminal que amb els anys acabaria concretant-se en Alpha Go, la Intel·ligència Artificial creada per la britànica Deep Mind, que el 2016 va vèncer el campió coreà de Go Lee Sedol, tot i que en una de les cinc partides aquest va fer història al batre el seu rival després d’un moviment, el llegendari 78, al qual l’IA no va saber respondre.

El duel entre tots dos és l’últim i definitiu gran pols de la màquina contra l’ésser humà a través d’un joc que fins aquell moment es considerava imbatible per a un ordinador –als escacs ja havia vençut el 1996, és a dir 20 anys abans, davant Kaspàrov–. El duel va ser majúscul i vertiginós com mostra l’aclaridora exposició IA: Intel·ligència Artificial al CCCB, oberta fins al març, que recull imatges d’AlphaGo, de Greg Kohs, el documental canònic sobre aquella fita que també es pot veure a Youtube.

Pròxim a la divinitat

El certificat que va atorgar la més alta distinció a l’IA assegurava que AlphaGo "s’havia esforçat per dominar els fonaments taoistes del joc" i havia arribat a un nivell "pròxim a la divinitat". Feia milers d’anys que jugàvem al go i només llavors, gràcies a una màquina, ens vam adonar de la insondabilitat del joc. Amb prou feines en sabíem res.

Igual com els programadors d’AlphaGo, jugadors amateurs, que amb prou feines coneixien les regles bàsiques del joc, Labatut confessa que no sap jugar al go, però això no l’eximeix de detectar on està el "miracle", com ell el qualifica: "Tu a un software li pots ensenyar les regles dels escacs i per simple càlcul matemàtic aquest pot arribar a vèncer el millor jugador. Però en el go, on els contrincants asseguren col·locar la pedra deixant-se portar pel sentiment, calia actuar de forma radicalment diferent. Així que es va ensenyar la màquina a jugar a base d’introduir 500.000 partides d’amateurs, cosa que li va proporcionar una espècie de sentit comú, i després la van posar a jugar contra si mateixa. El resultat és un algoritme del nostre inconscient. Més tard van eliminar el sentit comú, és a dir li van treure la humanitat i els sistemes derivats d’AlphaGo es van tornar sobrehumans, nivell Déu".

No és estrany que el go sigui font inesgotable de metàfores. Serveix per il·lustrar el caràcter del jugador, i els especialistes són capaços d’interpretar un sentit estètic i poètic en cada jugada. I com s’ha vist, també s’ha utilitzat, com a instrument per buscar Déu. Fer-ho mitjançant el càlcul matemàtic és ja un trop literari de primer ordre. Ordenar el caos com a manera d’entreveure la divinitat és el que busca el matemàtic protagonista de la pel·lícula Pi (1998), l’opera prima de Darren Aronofsky, a qui el seu professor intenta desanimar en aquest afany gràcies a un tauler de go, al que defineix com "un microsistema de l’univers" que sembla senzill i ordenat, però que en realitat, amb partides que són com flocs de neu "no n’hi ha dos d’iguals", és un sistema complex i confús.

També pot ser un joc per a extraterrestres. Edward Lasker, mestre d’escacs alemanys emigrat als EUA durant la Primera Guerra Mundial i un dels pocs practicants occidentals del go de principis del segle XX, va comparar les regles barroques dels escacs, que "només podien haver sigut creades per humans", amb les del go, "tan elegants, orgàniques i rigorosament lògiques que si existissin altres formes de vida en una altra part de l’univers segur que jugarien al go". Alguna cosa d’això va haver de pensar Ursula K. Le Guin quan en el seu imaginari planeta Hivern, poblat per hermafrodites mutants de la seva imprescindible novel·la La mà esquerra de la foscor, va traslladar allà el joc. Un joc que, d’altra banda, ha sigut una presència continuada en el gènere de ciència-ficció, per la seva qualitat extremadament especulativa, i així el trobem a El atlas de las nubes, de David Mitchell, i a El zoo de papel, del sino-nord-americà Ken Liu, sense oblidar-nos de la saga La rueda del tiempo, iniciada per Robert Jordan i culminada per Brandon Sanderson.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El go apareix com un entreteniment quotidià i habitual en tota la literatura oriental. Però potser el llibre que més atenció li ha prestat sigui El maestro de Go, del premi Nobel japonès Yasunari Kawabata, crònica novel·lada de 1951 que segueix l’agònica partida al llarg de mig any en la qual el veterà jugador Honinbo Shusai va perdre davant el jove aspirant Kitani Minoru el 1938.

Tampoc oblidem Jorge Luis Borges. Gran amant de la literatura nipona, l’argentí va visitar per primera vegada als anys 70 el país admirat des que, de nen, s’havia enamorat d’una pantalla japonesa que hi havia a la casa familiar. D’aquell viatge va sorgir, El Go, un dels poemes que integren La cifra, llibre en el qual l’autor va saber captar la seva transcendència.