¿S’enfila el preu del vinil? Paga, presumeix-ne i calla

Doncs també a Espanya es venen ja més discos de vinil que compactes, una cosa que no passava des de 1991. En el primer semestre del 2023 es va confirmar la tendència amb un volum de facturació de 14,4 milions d’euros en rodanxes de microsolc. No traguem les coses de context: es tracta del 56,2% de les vendes en format físic, sí, però només d’un 6,7% del total de facturació de la música gravada, dominada pel digital i l’streaming.

Però aquests vinils ressuscitats contra pronòstic són cada dia més cars, com m’explicava dies enrere el venedor de discos barceloní Jesús Moreno, de Revólver (la resistència situada al carrer de Tallers), preocupat perquè l’escassetat de plantes de producció i l’augment de matèries primeres podrien acabar fent de l’elapé un objecte d’elits. Veu novetats que abans de la pandèmia amb prou feines rondaven els 20 euros i que ara s’enfilen fins als 28 i els 30. Vinils dobles a 45.

Tot apunta que les majors s’han apoderat d’aquest segment del mercat, s’han col·locat primeres en les (fràgils i desbordades) cadenes de producció i han relegat a la cua les indies. Que van ser les que van sostenir el vinil en els temps durs. Les fàbriques més importants d’Europa són a la República Txeca i a la part oriental d’Alemanya, hereves actualitzades de les plantes que premsaven discos en l’era comunista.

Notícies relacionades

‘La cartera’, de Francesca Giannone, arriba a Espanya

Asis Ayerbe: "Qualsevol home farà el que sigui si pagues una mica més"

I bé, el so del vinil té els seus fans, i el format presenta altres atractius, com el plaer d’una experiència tancada al trànsit digital, sense interferències, sense notificacions. Però hi ha una altra clau del seu èxit. Un estudi de la consultora nord-americana Luminate revelava fa uns mesos que la meitat dels compradors de vinil no té tocadiscos a casa. Els més joves, sobretot, que no van créixer amb aquest artefacte a casa i per als quals el vinil és un fetitxe cool o un objecte que certifica el vincle amb un artista. Discos que s’exposen al saló com peces amb aura i que revelen un gust i una posició al món.

En aquest sentit, les queixes per la pujada dels preus resulten una mica beneites: si, al cap i a la fi, un elapé no és més que un objecte decoratiu, amic, passa per caixa i no protestis, que et sortirà més barat que comprar un quadro, una litografia o un pòster que després vulguis emmarcar. Davant això, un suggeriment a les botigues de discos: imprimeixin tan sols les portades, facin el favor, i desembussin les estressades cadenes de producció. Els que sí que tinguin per costum comprar un vinil amb la pretensió de fer-lo sonar l’hi agrairan.