‘Cristóbal Balenciaga’ i la puntada perfecta

La sèrie ha sigut creada i escrita a vuit mans per Lourdes Iglesias (guionista de 99.9, d’Agustí Villaronga) amb el trio de cineastes format per Aitor Arregi, Jon Garaño i Jose Mari Goenaga (La trinchera infinita), que dirigeix els sis episodis. "La idea original va ser de la Lourdes, que va proposar al productor Xabier Berzosa un projecte centrat en l’etapa parisenca de Balenciaga", explica Goenaga. "A finals del 2020 estàvem movent idees que no acabaven de sortir i ens va semblar bé que es mogués aquest projecte amb els nostres noms. A Disney+ li va interessar la combinació de Balenciaga i nosaltres. Del modista els agradava la idea que fos un personatge local però, alhora, tingués projecció internacional. Ja en la primera reunió ens van dir que poséssim fil a l’agulla. Llavors va arribar la següent fase: ‘¿I ara què fem?’".

El que van fer, d’entrada, va ser descartar una cronologia exhaustiva d’aquells trenta anys de carrera i centrar cada capítol en moments destacats, una mica com Peter Morgan amb l’extens regnat d’Isabel II a The Crown. "Jo he de confessar que no he vist la sèrie sencera [riu], però el Jon i la Lourdes sí. Va ser un referent en el sentit de no estar encotillat a un relat cronològic exacte. Curiosament, en la seva última temporada van utilitzar un recurs dramàtic [aquelles converses de la desapareguda Diana amb Carles i la reina] que nosaltres hem fet servir també en certa manera sense tenir-ne ni idea".

Aquesta col·lecció de moments d’inflexió s’emmarca en una entrevista, la que va concedir Balenciaga a la periodista Prudence Glynn de The Times el 1971, segona i última de tota la seva vida. "Igual sona poc original com a marc narratiu, però en el cas d’aquest personatge tenia un valor específic perquè ell no va concedir entrevistes fins al final de la seva carrera. Ens semblava interessant observar com algú tan obsessionat amb el control s’enfronta a una entrevista que l’obliga a despullar-se, a deixar que la gent vegi com és".

Al principi de cada projecte, l’Aitor, el Jon i el Jose Mari solen preguntar-se de què parla la història que explicaran i què poden explicar sobre ells mateixos a través d’aquest relat. "Connectem molt amb aquest Balenciaga creador, aquest Balenciaga obsessionat amb el control creatiu. Era un tema molt rellevant per a nosaltres en aquest moment. Fins ara havíem tingut control absolut: el que estava bé era cosa nostra i el que estava malament, també. En aquest cas ens enfrontàvem a un projecte en el qual havíem de retre comptes davant una plataforma, una cosa que ens generava certa tensió. Quan arriba la fase de muntatge, ells han de veure els capítols, donen la seva opinió, et suggereixen canviar coses… Aquesta inquietud no la coneixíem fins ara".

L’autoria

¿Han acceptat sempre de bon grat els suggeriments o s’han donat instants de fricció? "Hi ha coses que preocupen les plataformes i que nosaltres desconeixíem", diu Goenaga. "Quan fan una sèrie, moltes vegades tenen molt en compte no només com és el primer capítol, sinó també els primers vuit minuts d’aquest primer capítol. Et fan suggeriments, es discuteixen, i de vegades aconsegueixes convèncer-los i altres vegades són ells qui acaben guanyant. Sigui com sigui, sentim que la sèrie és nostra. En cap cas s’ha desvirtuat el que volíem explicar".

El 1937, vint anys després d’obrir el seu primer taller a Sant Sebastià i havent vestit la família reial i l’aristocràcia espanyola, Balenciaga (impecable Alberto San Juan) prepara la seva primera col·lecció d’alta costura a París, on es va exiliar després de l’esclat de la Guerra Civil. L’acompanya la seva parella i soci Wladzio D’Attainville (Thomas Coumans), una figura essencial en la seva vida, que l’animava, li suggeria ser millor. Fins i tot millor del que Balenciaga ja sabia que volia ser.

La persecució obsessiva de l’excel·lència sembla inherent als relats sobre creativitat i, més en concret, una disciplina com la moda, en la qual poesia ha de rimar amb exactitud i precisió. Per a Goenaga i els seus col·legues directors, El hilo invisible, de Paul Thomas Anderson, era el més modèlic relat d’aquesta obsessió per la puntada perfecta. "Va ser una de les motivacions a l’hora de portar a terme aquesta sèrie. El seu retrat de la costura ens encantava i volíem submergir-nos en aquest univers". Alberto Iglesias proposa una flotant banda sonora a l’altura de la que allà firmava Jonny Greenwood.

La inspiració

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Per la directora de vestuari Bina Daigeler, nominada a l’Oscar pel seu treball al Mulán d’imatge real i a l’Emmy per Mrs. America, que ha col·laborat aquí amb el figurinista Pepo Ruiz Dorado, tota la inspiració era a la mateixa obra de Balenciaga. "I a visitar tots els museus, totes les exposicions possibles… M’he deixat guiar completament per això. També pel meu amor al procés de l’alta costura. Em fascina aquest procés: triar les teles, tocar-les, tenir-les a la taula, desplegar-les, veure 10 metres de seda preciosa".

Recrear les seves brillants peces va ser tot un desafiament: "No teníem patrons originals, així que ens havíem de basar en fotografies, dibuixos i el que es va escriure en el seu moment sobre els vestits. Hem pogut veure algunes peces autèntiques als arxius, però sobretot hi va haver un intent de recollir tota la informació possible. Sabíem que seria un repte emular algú definit [per un altre gegant, Givenchy] com l’arquitecte de l’alta costura".