Més que una ‘Succession’ ibèrica

"Ens interessa com et relaciones amb la teva mare quan també és la teva cap, quan la bronca que t’està fotent la teva mare te l’està fotent la teva cap", raona Viscarret. "Aquest vincle és molt ibèric, molt nostre, i per tant la diferència de qualsevol altra producció. També hi havia sagues familiars a Cent anys de solitud, i no ens comparen, i a Els Picapedra. Hi ha molts relats sobre la família abans i després, però aquest és el nostre, i els que vegin els sis episodis veuran la personalitat i idiosincràsia de la família Somarriba", sosté.

Ritme àgil i ironia

I entre aquests relats familiars, hi sol haver espai per al culebró, subgènere que esquiva Galgos amb el seu ritme àgil. "Això ja estava en els guions", apunta Reguera. "És una família que es passa la sèrie lluitant per mirar de superar els esdeveniments, per mirar de sobreviure al que els està passant com a empresa, per la qual cosa els veus en una voràgine constant", detalla la directora. I volien ser fidels a això en la posada en escena: com els seguien, no només en el rodatge, sinó també en el muntatge, com un entra pràcticament a la meitat de l’escena. "Aquesta idea de no perdre’t en possibles introduccions o presentacions i estar en constant moviment responia a retratar el moment dels personatges", prossegueix.

Es tractava de rodar les escenes des del punt de vista del protagonista d’aquesta escena, més la seva reacció al que estava passant. "Ser a prop, però sense estar-ho excessivament, perquè tampoc fos una cosa molt dramàtica que estem constantment a sobre d’ells, sinó que hi hagués certa distància per permetre que aquesta ironia, aquesta subtilesa, aquest humor que està latent, fos present, però, alhora, empatitzant-hi". L’elenc de luxe no podia permetre que fos d’una altra manera. "Calia donar-los la màxima llibertat possible, permetent-los moure’s i que fos la càmera la que s’adaptés als seus moviments", diu Reguera.

El càsting ja estava tancat quan ells van entrar en el projecte, però no poden estar més orgullosos de l’elenc, en el qual figuren tres actors amb Goya com Adriana Ozores, l’actor argentí Oscar Martínez i Patricia López Arnaiz, a més de Luis Bermejo, Marcel Borràs, María Pedraza i Jorge Usón, entre d’altres. "Per a nosaltres era com un valor afegit. ¿M’estàs dient que aquests guions amb aquests grans personatges i aquests diàlegs tan divertits estaran interpretats per actors del nivell d’Ozores, López Arnaiz i Martínez? Era un luxe i això feia impossible no tenir ganes de saltar a aquesta aventura", rememora Viscarret. Per això va aparcar unes vacances familiars després d’acabar Una vida no tan simple i Reguera no va parar després de La voluntaria.

La directora valora les potents dones de Galgos. Li agrada que es faci un retrat en general de tots, però en concret, tant de la Carmina com de la Blanca, la seva filla. "Mostra les dues amb les seves contradiccions. En el cas de la Blanca, que és una dona que adora la seva feina i l’empresa, però no anar al parc amb el seu fill, m’agrada com la retrata, sense ànim de donar cap discurs", explica. "I en el cas de la Carmina –prossegueix– m’agrada veure com mira de conciliar d’alguna manera continuar sent la mare, la parella, amb, de sobte, ser també la presidenta. I com tot canvia".

Sense bons ni dolents

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El fet que no fos una història de bons o dolents era part de l’atractiu. "No eren uns guions de blanc o negre, sinó que et mostraven uns personatges molt humans, molt complexos, amb molts matisos", assegura la directora.

També la ironia que destil·len els diàlegs els sembla un valor a tenir en compte. "Ja llegint els guions ens rèiem amb determinades sortides de Gonzalo i de Julián. Ens va semblar un contrapunt vital i troncal de la història que calia mesurar perquè no fos exagerat", confessa Viscarret. Era important no caure en l’estereotip, però aquest humor havia d’estar present. "Se l’havia de cuidar, mimar, perquè era l’element que feia la sèrie tan divertida", malgrat el drama que viuen els Somarriba. El punt dolç. Com les seves galetes.