Uns Emmy justos però sense sorpresa

D’entrada, també Succession va ser condecorada com a millor sèrie dramàtica, igual que en els Emmy del 2020 i 2022. La canònica producció va valer a Jesse Armstrong el premi a millor guió i a Mark Mylod el de millor direcció, en els dos casos per l’episodi La boda de Connor, el de la mort del patriarca Logan Roy, interpretat per un Brian Cox que va perdre (com Jeremy Strong) l’Emmy a millor actor en mans de Kieran Culkin; el de millor actriu va ser més que merescudament per a Sarah Snook.

A més, Matthew Macfadyen va recollir el seu segon Emmy al millor actor secundari per aquesta irresistible bestiola anomenada Tom Wambsgans. Les categories interpretatives eren un duel entre Succession i The White Lotus, i d’aquesta última va sortir Jennifer Coolidge amb un segon Emmy per la seva estimada, sempre una mica perduda, Tanya McQuoid.

Com també era d’esperar, The Bear es va convertir en millor comèdia amb, compte, la seva primera i no segona temporada (és a dir, no hi ha premis encara per al famós episodi Peces). El seu creador, Christopher Storer, no va poder recollir els premis a millor direcció i guió per estar amb covid, segons va explicar Ebon Moss-Bachrach (Emmy al millor actor secundari) en roda de premsa. Sí que van pujar a l’escenari Jeremy Allen White i Ayo Edebiri per recollir els premis a, respectivament, millor actor i millor actriu secundària. El de millor actriu va recaure en Quinta Brunson pel seu paper a Colegio Abbott; es convertia així, tot i que sembli mentida, en la primera dona negra en aconseguir aquesta distinció des de 1981, quan el va obtenir Isabel Sanford de Los Jefferson.

Sense massa sorpresa, Bronca va ser considerada millor minisèrie i va servir al seu creador, Lee Sung Jin, per recollir també premis Emmy a la millor direcció i guió. Els protagonistes de l’enganxada del títol, Steven Yeun i aquesta sorprenent Ali Wong, més celebrada fins ara per les seves aptituds purament còmiques, van tenir merescuda recompensa. Tots dos també havien guanyat Globus d’Or fa uns dies.

Entre el potser menys esperat, que no menys merescut, va estar aquest Emmy a millor actriu secundària per a Niecy Nash-Betts pel seu paper en la minisèrie Dahmer – Monstruo: La historia de Jeffrey Dahmer. Era Glenda Cleveland, la veïna negra del carnisser de Milwaukee, ignorada sistemàticament per les autoritats cada vegada que va avisar sobre les fetors i crits que provenien de l’apartament del costat. També va cridar l’atenció el premi a millor talk show, que molts esperaven que aniria a parar al popular Stephen Colbert, però que va acabar recaient en Trevor Noah pel seu treball en un programa que va deixar el desembre del 2022.

La primera ovació dempeus de la nit va ser per a Christina Applegate (coprotagonista de Dead to em), recolzada en un bastó per la seva esclerosi múltiple, però amb el bon humor per fer algun acudit al respecte abans de presentar el premi a Edebiri. La seva aportació va ser més memorable que la majoria de discursos. Va cridar l’atenció l’escassetat de referències a la doble vaga del 2023 (de la guerra Israel-Hamas, ni en parlem): va haver de passar una hora i 10 minuts de gala perquè algú, o el premiat equip de guionistes de Last week tonight with John Oliver, per ser precisos, recordés la crua lluita viscuda no fa gaire.

Carregada de nostàlgia

També va resultar emotiu el discurs de Paul Walter Hauser, premiat com a millor actor secundari pel seu rotund paper de psicòpata a Encerrado con el diablo: va llegir les seves paraules d’agraïment al mòbil amb la mà visiblement tremolosa. Kieran Culkin va sorprendre donant les gràcies a la seva mare per la seva infància, "que va ser increïble", entre gairebé plors sincers. "És fàcil actuar quan estàs embarassada, perquè tens les hormones a cent", va dir la seva companya de repartiment Sarah Snook al recollir el seu Emmy, també visiblement emocionada.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’actor de comèdia Anthony Anderson (protagonista de Black-ish) va rellevar eficientment el divertidíssim Kenan Thompson com a amfitrió d’una gala carregada de nostàlgia. Va entrar a l’escenari penjant el seu abric com a Mr. Rogers, es va asseure al piano i, acompanyat per un petit cor, va repassar temes principals de sèries amb què va créixer, com Good times (cocreada pel recentment finat Norman Lear) o Corrupción en Miami, de la que va cantar In the air tonight (Phil Collins) amb Travis Barker de blink-182 a la bateria. Al llarg de la nit, Anderson va comptar amb ajuda de la seva mare, Doris Bowman, cronometradora dels ¡27! discursos d’una nit que, en part gràcies a Mama Doris, no es va fer gaire llarga.

El component nostàlgic va cobrar també forma de reunions de sèries mítiques, sempre amb els escenaris més icònics recreats per a l’ocasió: Ted Danson, Kelsey Grammer, Rhea Perlman, John Ratzenberger i George Wendt van tornar al bar de Cheers; a falta del gran James Gandolfini, Michael Imperioli es va ajuntar amb Lorraine Bracco a la consulta de Los Soprano, de la qual acaben de celebrar-se els 25 anys de l’estrena. Es van retre homenatges a emissions tan diverses com Carol Burnett, Anatomia de Grey, Ally McBeal o American horror story (via La dimensió desconeguda), i Tina Fey i Amy Poehler ens van recordar les dues glorioses temporades que van ser al capdavant del Weekend update de Saturday night live. Es tractava d’anar a cop segur per fer oblidar unes terres movedisses no tan llunyanes.