¿Hora i mitja de retard? El club dels divos impuntuals

Així va ser en el primer dels seus dos concerts a Barcelona, la setmana passada. L’endemà va ser pitjor: la dilació va arribar a l’hora i mitja. A l’acabar el xou més enllà de mitjanit, el públic es va veure sense transport públic. Queixes a les xarxes i silenci de la promotora, Live Nation, que, preguntada per aquest diari, no va poder donar-ne una explicació. És Madonna, cal interpretar. Fonts alienes a l’organització indiquen que la cantant era al Sant Jordi, els dos dies, des de primera hora de la tarda.

Quan es tracta de reines

Plovia sobre mullat: el segon dels seus quatre concerts en el londinenc O2 Arena es va retardar tant que va haver d’acabar deixant tres cançons sense interpretar, perquè en aquest local apliquen un ‘curfew’ (hora de tancament) poc flexible. El 2019, Madonna es va burlar, en ple xou, dels que li criticaven les tardances escèniques: «Hi ha una cosa que tots vosaltres heu d’entendre, i és que una reina mai arriba tard».

En l’espectacle pop, la professionalitat és la norma i aquests episodis són excepcionals. «De vegades hi pot haver causes tècniques, però un retard sense justificació, i sense comunicar-ho al públic, que vagi més enllà dels 20 o 25 minuts és una falta de respecte a la mateixa audiència», indica Tito Ramoneda, vicepresident de l’APM, Associació de Promotors Musicals, i president de The Project. «Si la demora es prolonga, cal donar la cara i comunicar el que està passant». És cert que hi ha ocasions en què ni tan sols la promotora controla el que es mou entre bastidors.

‘El rey de la puntualidad’

Potser parlem de molèsties d’estómac ple: al Senegal, Youssou N’Dour ha fet esperar el seu públic fins a nou hores sense mals majors. Ja saben, nosaltres tenim els diners (se suposa) i ells, el temps. I al món llatí, la informalitat de l’ídol porto-riqueny Héctor Lavoe va donar peu a una cançó sarcàstica, ‘El rey de la puntualidad’. «‘Ya nos dieron la señal que el hombre por fin llegó’...», cantava la banda, i ell sortia al pas replicant, al dolç ritme salser: ‘Yo no soy quien llega tarde, ustedes llegan muy temprano’.

A aquest principi es va haver d’acollir Luis Miguel quan, en la seva última visita al Sant Jordi, el 2018, va tenir els fans esperant 53 minuts, els mateixos que dies després a Cap Roig. En aquesta mostra superprofessional, Enrique Iglesias va sortir, el 2013, 35 minuts després de l’hora prevista. ¿Són els llatins més propensos a aquestes llicències? Shakira, una freda nit de maig del 2011 a l’Estadi Olímpic, va arrencar el concert amb una hora i quart de retard. El Barça havia guanyat la Champions i es tractava de donar temps perquè el seu senyor nòvio, embarcat en la rua, arribés a Montjuïc. Un altre hispà, Maluma, va sortir 45 minuts tard l’any passat al Sant Jordi.

Començar mitja hora abans

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

Justin Bieber, Kanye West i Rihanna són altres figures que s’han fet pregar d’una manera abusiva, i no cal parlar de Guns n’Roses, que el 2006, a Madrid, van sortir més de dues hores tard, ja a mitjanit. «El públic es va escalfar: xiulets, llançament de cadires... A més, després, el concert va ser un despropòsit», recorda el periodista Richard Royuela. I en un sentit invers hi ha Andrés Calamaro, quan en el concert a Razzmatazz el 2010, va arrencar mitja hora abans, quan la major part del públic no era encara a la sala. Testimonis recorden l’argentí al camerino, mussitant la frase «m’agradaria ser el meu propi teloner» i saltant a escena davant la perplexitat general.

Quan un concert canvia de data, el comprador de l’entrada té dret a la devolució, però és incert el recorregut que pogués tenir una queixa per un retard horari. I, al cap i a la fi, una vegada el concert ja ha arrencat, l’assistent molest manifesta una gran capacitat de sobreposar-se, disfrutar del moment i oblidar-se de la plantada.