El paradís a l’infern

En un principi, el que hi veiem sembla una mena de paradís bucòlic: un jardí assolellat i florit, i un fèrtil hivernacle, davant una casa gran i bonica habitada per una família òbviament feliç. Els nostres ulls necessiten un moment més per fixar-se en el fons de la postal, i llavors aflora el terror: voreja el pati un alt mur de ciment coronat per un filferro espinós, i darrere en surt una xemeneia que escup fum i cendres. La casa on transcorre La zona de interés és just al costat del camp d’extermini d’Auschwitz; i la prole que l’habita, encapçalada pel notori comandant de les SS Rudolf Höss i la seva dona, Hedwig, passa els dies celebrant festes d’aniversari, i atenent les visites, i disfrutant la seva vida idíl·lica mentre milers de persones són exterminades diàriament uns metres més enllà.

La primera pel·lícula del britànic Jonathan Glazer en 10 anys, doncs, parla d’una de les atrocitats més esfereïdores comeses per l’home i també parla de la complicitat conjugal, i de la cura afectuosa dels éssers estimats, i de la feina dura merescudament recompensada; coses que tots comprenem i a les quals aspirem, entrellaçades amb el que és purament inefable. I mentre ho fa es manté atenta als ritmes i detalls de la quotidianitat domèstica dels Höss, de la seva pertorbadora normalitat. A poc a poc descobrim que Hedwig utilitza roba de dones acabades de gasejar, que els presoners els porten provisions en carretó fins a la porta de casa, i que els nens col·leccionen dents d’or. Però no arribem a entrar a Auschwitz. La línia divisòria entre el que es veu i el que no, i entre el que se sent –lladrucs, crits humans, flames crepitants, trens que xiulen, trets– i el que la suggestió mental s’encarrega de silenciar, és tant el gran tema de La zona de interés com l’eina principal que utilitza per sacsejar-nos, i erigir-se en una de les investigacions més devastadores sobre com allò va poder passar.

Per rodar-la va recórrer a càmeres ocultes, filmant els actors des de lluny i negant-se a interactuar emocionalment amb els personatges, i aquest distanciament formal és un reflex de l’actitud dels Höss davant Auschwitz. Saben perfectament el que hi passa, però se n’han dissociat. No veuen els jueus com unes persones, i ja ni noten el tuf que desprenen els crematoris. Encara que el seu cos reaccioni puntualment davant el verí dels seus actes, la seva ment s’ha immunitzat en contra seu. Hannah Arendt va definir aquest tipus de comportament com "la banalitat del mal", però La zona de interés el retrata més aviat com una inconsciència autoimposada, o com a mera desconsideració. ¿A quanta distància som nosaltres d’aquell jardí i aquell hivernacle? ¿Quina quantitat del patiment que es produeix fora de la nostra zona d’interès estem disposats a ignorar?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Depravació humana

Pensar una resposta és tan complicat com imaginar una experiència cinematogràfica més impactant que la que ofereix aquest film, per la claredat amb què observa la coexistència entre la crueltat més grotesca i la plàcida vida diària, perquè la seva ètica i estètica donen per a moltíssim a debatre, perquè el seu autocontrol al contemplar les profunditats de la depravació humana no n’aconsegueix dissimular la fúria, i perquè les seves imatges i sons persegueixen l’espectador molt temps després d’haver-los deixat enrere, i li recorden que qui va dir que la Història és cosa del passat mentia.