"El meu somni és dormir tranquil. Tinc 24 anys i encara no he pogut"

Vaig disfrutar moltíssim, va ser una experiència única que no pot viure tothom. I jo, que vinc d’on vinc... Mai havia viatjat a tots aquests llocs als quals he anat a cantar. I trobar que hi havia tanta gent en tants llocs... Hi ha ciutats a Europa en les quals he venut igual que en una ciutat d’Espanya. Ha sigut flipant.

Sense una gran promotora ni festival darrere, ha fet una gira que, per recintes i volum de venda d’entrades [entre 4.000 i 5.000 per data], ho firmarien molt pocs artistes espanyols. ¿Com ha aconseguit tenir tant públic fora d’aquí?

Crec que és per l’essència, sempre m’he mantingut igual. Això és el que ha fet que la gent li agafi carinyo al meu treball.

En bona mesura, s’entén per la connexió que ha aconseguit amb fills de migrants criats en aquestes ciutats.

Sí, això m’ha ajudat molt. Suposo que és per la història, les lletres al principi no les entenen, però crec que de vegades hi ha coses que es transmeten amb els ulls o amb el so.

¿Considera que els seus èxits estan prou reconeguts?

Al meu barri, sí, la meva gent pròxima, sí, que és el que m’importa al cap i a la fi. Però sí que notes una mica que fora... No veus la mateixa repercussió d’una cosa gran que pugui aconseguir jo sol a la d’una cosa petita dolenta que pot passar qualsevol dia. Vas notant que hi ha coses que he fet, que són molt grans per a un nano com jo, i que no hi donen mèrit. Crec que per ser jo o pel que tinc darrere. Sé que si fos una altra persona sí que hi donarien el seu mèrit.

Sempre manté un posat, una actitud, com que res el sorprèn. Ni amb èxits musicals, ni tampoc quan Drake aplaudeix la seva música públicament...

Sé que tot s’acabarà algun dia. Perquè no sigui dur el dia que s’acabi tot això. Com que he crescut on he crescut, he vist moltes persones tenir moltes coses i després quedar-se sense res. Llavors, el dia que se’n vagi tot, podré estar tranquil. El dia de demà m’estimaran igual i estaré amb les mateixes persones.

¿Però té por que això es trenqui, que s’esgoti l’èxit?

Al revés. Fa tres anys pensava que ja no cantaria més. Seguiré fins que la gent em digui. Sempre he pensat que el dia que senti que la gent no hi és o que no estic vivint el mateix que ara, me n’aniré. El dia que baixi, doncs diré bona nit i l’hi agrairé a tothom. Si me n’he d’anar ara mateix, me’n podria anar. No necessito res de la música. El meu somni és fer la meva vida tranquil i tenir una família.

Reinsertado no és un títol qualsevol. ¿Quin significat hi dona?

Quan era menor vaig estar pres i hi havia una frase que escoltava molt: t’has de reinserir. I va arribar un moment que vaig odiar aquesta paraula perquè pensava que era una etiqueta dolenta. Com si un no fos persona. Reinsertado és com que... Mira, la paraula que més odiava... Ho he complert, mira on soc. He tret un àlbum, soc en el meu millor moment i li he volgut posar aquest nom per a la gent que m’ha vist allà o sap el que és aquesta història. Com vacil·lant a tota aquesta gent que m’ha menyspreat en aquest lloc, que ha pensat que acabaria malament o acabaria mort o el que fos. Em desitjaven aquest mal, em deien que si no estudiava no arribaria a res en la vida i... Doncs mira.

¿Per què no van veure esperança en vostè sent tan sols un nano?

Els grans torturen molt els joves per no ser com ells haurien d’haver sigut en el seu moment. Jo vaig perdre tota la meva adolescència allà dins. aig sortir amb 19, vaig començar en la música els 19-20. Amb 20 anys és impossible ser perfecte en la vida. De vegades et posen moltes etiquetes sense saber que tu també pots cometre errors. ¡I admetre’ls, ja veus, sense problema! Però un també creix, i el que pensava amb 20 anys no ho penso ara amb 24, això és qüestió de temps. Que tenim dret a equivocar-nos.

A les xarxes se’l veu moltes vegades amb nens del seu barri.

Em donen aquesta calma que necessito ara mateix en la música. Si et trobes tot el dia envoltat de gent gran, bregada en coses dolentes, només sents coses negatives, com que tot és més negre. Totes les opinions són una mica més fosques. Amb un nen no hi ha opinions, et treuen de tot això dolent. Un nen no et falla, no et ven, no et traeix. Fins que no creixin no saps com seran.

Al disc hi ha una cançó titulada Estopa i també esmenta el grup en la seva última cançó. ¿Què representa per a vostè?

No m’he criat escoltant-los, però és un grup que respecto molt. Per a mi són dels grups més grans que té Espanya. Fan música tradicional, d’aquí, però també tenen aquest toc de barri. Se’ls veu molt humils, molt amics. A mi m’agraden molt, la gent del meu barri els escolta, moltes famílies, grans, joves... Sempre els utilitzo de referent, com que fins i tot un noi del carrer pot posar-se música d’Estopa.

De fet, hi ha qui veu paral·lelismes entre ells i vostè perquè representen dues onades migratòries diferents arribades a Catalunya.

No m’importa d’on siguin o d’on vinguin, aquestes coses no les miro. A mi m’agraden per com són, la seva manera de ser. Me’ls vaig trobar en un festival i he notat una pressió que no he notat amb artistes que surten com a número u a Spotify. Omplen estadis, mouen masses. M’agradaria acabar com ells, la veritat.

¿Què li sembla que la seva música s’hagi fet tan transversal, que l’escolti gent de tot tipus?

La meva música no té fronteres, està feta per a tothom. És música de festa, d’altres [cançons] són més tristes... Cada un ha viscut una part d’una cançó, no importa de quin barri siguis ni de quina classe social siguis.

Espanya té ja com a ídols artistes que són d’orígens molt diversos. ¿Com d’important creu que és això per als joves?

A Espanya el número u sempre ha sigut de fora. Si fos un país racista amb la música, en els temps de Daddy Yankee i La Gasolina ningú ho hauria escoltat. Tota la música que nosaltres escoltàvem de joves era de fora, i ara, és veritat, en comptes d’escoltar allò de fora, escoltes allò d’aquí. Hi ha molts artistes i és normal que, al final, n’acabi sortint un del teu origen o d’on vius. Això ja no és estrany, i és bo.

Fa més d’un any que no pot trepitjar la zona dels blocs de la Florida per una mesura judicial. ¿Com l’ha afectat?

En el seu moment, quan va passar, em vaig enfadar molt, però crec que va ser... Jo crec molt en Déu, i crec que em va anar bé haver-me’n anat. Malgrat tot, sempre intento treure una cosa positiva. I penso que m’ha anat bé, en el sentit que he treballat molt, he estat molt per la meva carrera. Era molt [temps] al meu barri... No feia res dolent, però hi era molt. De vegades cal fer cas al sistema perquè si no... Doncs això és el que et passa. M’ha anat bé, però em fa molt mal. Molts dies estic malament per aquest tema, perquè crec que és injust. Deixar-me sense entrar a mi a un lloc... Com si fos jo el més dolent de tota la ciutat.

¿El preocupa com puguin acabar els processos judicials que té oberts?

Em passi el que em passi... De tot n’aprendré. I si tinc fills els explicaré com no tenir els errors que jo he tingut. I ja està. Tot passa per alguna cosa. Sento que ha sigut un abús. Els ensenyaré als nens que no s’ha de fer cas del sistema, que has de complir les lleis, complir amb les teves obligacions, però mai facis cas del sistema en el punt de ser com vulguin que siguis. Si un policia et pega, defensa’t. I si un jutge vol abusar de tu i posar-te el que no és, doncs defensa’t. Això és el que els ensenyaré perquè no els passi el que m’ha passat.

¿Què li queda per somiar i complir a Morad?

Dormir tranquil, aquest és l’objectiu de tot això. Treballo cada dia perquè el dia de demà pugui dormir tranquil, que tinc 24 anys i encara no he pogut dormir tranquil. I també m’ho mereixo.

¿I com pot aconseguir dormir tranquil?

Notícies relacionades

El ressorgir d’un fenomen

Castellanismes al "túnel del terror" contra el català

Sense música i sense tot això. Sense entrevistes, sense feina, sense música, sense gent, sense res. Vivint per tu, com el que fa molta gent.

¿Es troba en un moment d’esgotament o saturació?

Jo estic superfeliç. Però m’estàs preguntant pels meus somnis... El meu somni no és ser Justin Bieber, el meu somni és viure tranquil, t’ho juro..