"Els interessos que van portar Franco a governar quatre dècades segueixen sent-hi"

Tant al llibre, del qual declara haver-se oblidat quan l’entrevistem a l’Hotel Alma de Barcelona, com a la vida real, en la conversa, ell mateix no va parar de riure de les ocurrències que animen un llibre hilarant gairebé sempre, però també ocupat de denunciar els vaivens culturals i polítics de Catalunya. El mateix inici de la novel·la, que té 407 pàgines, ja enuncia el caràcter que el llibre ha de tenir, fins al final, de manera que el riure (a l’entrevista també) resulta d’una extraordinària manera de burlar-se de les coses sumptuoses que també són de llauna.

Tot just asseure’s a parlar amb el periodista, proveït de les nombroses capses de Nespresso amb què acaba de satisfer la temporada vinent d’un molt cafeter, ell declara que no sap quin llibre ha escrit. De fet li pregunta al periodista quin llibre ha escrit, i aquest li diu: "Vostè ha escrit almenys tres llibres. Un tracta del franquisme, un altre tracta d’aquest temps i n’hi ha un més que tracta de la vida quotidiana en una ciutat, que és aquesta en la qual vostè habita i escriu".

"Sí, però mira, a mi em fa vergonya ara afrontar totes aquestes coses", confessa Mendoza. "I ho passo malament a les entrevistes perquè de sobte no tinc res a dir del llibre. En realitat el llibre va sortir sol. És un llibre fet per un altre. Jo havia decidit no escriure més, que hi ha un moment en què s’ha de parar... Hi ha gent que pensa ‘¡quina pena que no hagi parat ja, després del seu últim llibre, en lloc de posar-se amb aquest, que no només és dolent, sinó que ja és com els anteriors’... Vaig pensar tot això, i em vaig dir: ‘No, no escriuré més’. I l’endemà, ja veus, vaig pensar a què dedicaria els dies següents i em vaig posar a escriure a la babalà, a la babalà. I quan me’n vaig adonar estava ficat a la novel·la. I no sé què m’ha sortit".

Ja l’hi dic, li han acabat sortint tres llibres.

En tot cas, és com si fos un llibre fet per un altre.

Al llarg de tota la novel·la l’escriptura combina la sàtira amb l‘alegria. I des del principi no deixa de fer riure, i riure. Com si estigués acompanyat per la inspiració d’Azcona, Mihura, Berlanga o, per exemple, Mortadel·lo i Filemó.

Tots aquests hi són molt presents. Van ser part de la meva educació sentimental i literària i mai els he abandonat. Mihura és un referent, injustament oblidat. Mortadel·lo ja em va agafar crescut. Jo soc de la generació anterior: Don Pío, el reporter Tribulete, Doña Urraca. Sempre s’acaba tornant al primer amor, com diu el tango.

Barcelona es troba de ple en el llibre, des que comença fins que acaba. Aquesta Barcelona que descriu és la d’ara, però arrenca de la que ja hi ha a El caso Savolta. ¿Quina part de l’evolució ha deixat sense el seu rostre Barcelona?

És un diagnòstic que no m’atreveixo a fer. La Barcelona que jo vaig descobrir, en la qual em vaig criar, ja és cosa del passat. Avui hi ha una altra Barcelona. Millor o pitjor no és un judici de valor que una persona pugui fer. Tot depèn del que un busqui i el que un sigui capaç d’aportar. Sé que hi ha gent nova, diferent, en barris nous. Jo prefereixo quedar-me a casa.

L’Organització a què al·ludeix neix del franquisme, i fins al 2022, com es diu al principi, es manté allà. ¿Què es manté de Barcelona, què s’ha trencat?

Espero que del franquisme en quedi poc. Però alguna cosa en queda, sens dubte. La corrupció, suposo, tot i que no crec que això sigui herència del franquisme. Més aviat el franquisme és herència de la corrupció. I els vells interessos i els vells impulsos que van portar Franco al poder i a governar quatre dècades segueixen allà, clar.

Entre els successos que marquen la ciutat hi ha tot el que va passar entorn del 2016. ¿S’ha diluït aquest fenomen? ¿Quina empremta hi ha deixat?

Una altra pregunta que no m’atreveixo a contestar. Sé el que sap tothom. No estic en contacte amb el món polític. El que va passar el 2017 és una mala reacció a un problema que és allà des de fa segles. Mal entès i mal gestionat per totes les parts interessades. En el seu moment va donar origen a una greu fractura social, molt patiment i molta energia malgastada. Vull creure que el temps ha suavitzat les arestes.

Són 407 pàgines turbulentes. Ara que ja és evident que és el seu llibre, en el qual hi ha franquisme, ciutat i temps, ¿entén també que està escrit amb un humor que sí que és el seu?

L’humor és meu, sí. O jo soc seu. És el curs natural de la meva expressió literària. De vegades m’he proposat escriure en una altra clau i al cap de poc m’he trobat ficat en aquesta atmosfera d’humor. Suposo que deu ser la meva manera de veure les coses.

Juan Marsé és un company i un antecedent d’aquesta manera de fixar-se en els personatges.

Juan Marsé em va ensenyar moltes coses. Una manera de narrar que aquells anys no estava de moda, però era la que a mi m’agradava. Marsé tenia els mateixos referents que jo, i que molts de la meva generació: els còmics, les pel·lícules del cine de barri. Recordo haver comentat amb ell el nostre amor sense límits per Fu Manchú. També tenia una oïda molt fina per al llenguatge de la gent. Amb la manera de parlar de la gent del carrer podia explicar la història íntima d’aquesta gent. Sempre he intentat fer això.

Aquest periodista ha remarcat algunes frases que són hilarants. Espero que ho corrobori, o en tot cas, em digui quin és el grau de riure que vs’atorga a l’hora d’escriure-les. "En un casamentcom cal, al Sudan no hi pot faltar una llauna d’escopinyes Fernández". "Com que soc de família benestant em diverteix molt la vida dels pobres. ¿Quant temps porta el iot?". "¿Tu amb qui t’identifiques, amb Sòcrates o amb James Bond?"...

M’agraden les frases lapidàries i absurdes. En la meva formació literàriahi són molt presents els humoristes. Els de monòleg, micròfon en mà. Gila, Eugenio, Cassen. I els grans humoristes americans que vaig tenir la sort de veure a Nova York en l’època en què hi vaig viure.

Aquest riure a què ens sotmet sorgeix també amb solemnitats presents, com el futbol, l’Eurovisió, el Barça... ¿S’estan trencant passats d’or i ara tot tendeix a ser de llauna?

No ho sé. Només sé que la llauna és molt present. I és tan fàcil consumir menjar porqueria que cal fer un gran esforç per desenterrar un or que ningú valora. No vull caure en un discurs pessimista, però em temo que avui en l’educació (i no em refereixo només a les escoles i universitats) no fan diferències i es guien per la llei del mínim esforç.

Hi ha zones del llibre que alternen el riure que produeix la seva capacitat amb l’humor amb fets que són més seriosos o preocupants. El racisme, el supremacisme, i hi ha també al·lusions al que la ultradreta de la qual prové l’Organització diu amb una frase que ara és de nou present, la que al·ludeix al fet que cal netejar Espanya, o que es trenca Espanya... Aquesta conversa nacional forma part del llibre. ¿Com veu aquest temps, o temporal?

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

No m’agrada. La cridòria, l’insult i el descrèdit com a argument polític em produeixen urticària. No tant que l’utilitzin els polítics, sinó que l’utilitzin perquè això és el que els dona dividends. Perquè és el que la gent vol sentir. Si a tots ens rebentés aquesta actitud, els polítics en tindrien una altra.

"Barcelona –diu el cap dels personatges de l’Organització –recupera momentáneamente su antigua imagen: la ciudad provinciana, insana, sórdida y petulante de mi juventud", i acaba: "No nos dejemos llevar por la nostalgia. Lo mejor es enemigo de lo bueno y quejarse por lo que no tiene remedio es propio de idiotas". ¿En quin moment es troba aquesta ciutat de la qual és millor no guardar nostàlgies?

Qualsevol cosa menys la nostàlgia. El cap de l’Organització és home de tòpics i banalitats. Jo també, però menys. Les ciutats canvien. No com ens agradaria. La pela és la pela. Però jo he tret molt profit d’aquesta ciutat. Ara visc més retirat. En vindran d’altres que diran com és aquest moment.