Màxim Huerta viatja al boig París de Kiki de Montparnasse

"¿Ja han arribat les putes noves?". Així es referia el pintor polonès Moïse Kisling, a l’efervescent i canalla París d’entreguerres dels anys 20, a les models que posaven despullades per als artistes a canvi d’uns quants francs per poder menjar. "Ho va dir en el mercat de la carn, en un carrer on les dones s’exposaven perquè ells les triessin per a les seves obres", explica Màxim Huerta al costat de la Rue Campagne Première, a Montparnasse, on tenien els seus tallers Monet, Modigliani, Picasso, Man Ray.... És en "aquestes dones anònimes que veiem els quadros dels museus i que van ser l’ànima d’aquells anys de pura avantguarda" les que l’escriptor i periodista valencià reivindica en la seva desena novel·la, París despertaba tarde (Planeta), els històrics escenaris de la qual recorria aquest dilluns a la capital francesa amb un grup de periodistes.

Dones que "volien oblidar el dolor de la guerra i la pobresa", com la pintora, ballarina, cantant i musa d’artistes Kiki de Montparnasse, que en la ficció és amiga i suport en el mal d’amors i la frustració per no ser mare de la seva amiga Alice Humbert, modista a la qual Huerta (Utiel, 1971) recupera com a protagonista després d’una dècada d’Una tienda en París. "En la Primera Guerra Mundial molts homes van morir i molts supervivents van tornar traumatitzats o esguerrats. Aquelles dones van haver d’apanyar-se soles i agafar les regnes de la societat, després se’n van atipar, es van alliberar i es van tallar els cabells en un acte de rebel·lia que anaven més enllà de la part estètica, es van treure la cotilla i van sortir a ballar, a fumar, a disfrutar de la vida".

No sabien que aviat vindria una altra guerra. "Ho veiem avui, el drama, la pobresa, la retallada de llibertats poden estar a la cantonada –assenyala–. Mentre uns ballaven al París cosmopolita, una onada de moralitat recorria els EUA i Hitler movia fitxes". I que si avui està en alerta davant els atemptats islamistes, llavors ho estava davant els atemptats anarquistes, que també reflecteix el llibre. "Després de la festa es coïa una vida política dramàtica. La por sempre és latent".

Alice, que es debat entre dos amors, obre la seva pròpia botiga. "Li posa el seu nom, s’empodera. Amb Kiki, totes dues d’origen molt humil i famílies desestructurades, són un exemple de sororitat". L’escriptor, que l’any passat també va fer realitat el seu somni, obrir La Librería de Doña Leo, a Bunyol (València), consagra Kiki, de la nena abandonada pels pares a la ballarina que cantava desvergonyidament en un cabaret, "enfilada en una taula i aixecant-se la faldilla fins a ensenyar el cony. Representa l’essència dels anys 20, l’alegria de viure d’una dècada breu però intensa, un moment de color i bogeria, el parèntesi entre les dues guerres. És enlluernadora, pura energia. Viu per i per a l’art amb una insolència meravellosa, irreverent".

S’entusiasma Huerta parlant de Kiki, de la qual n’assenyala una foto entre la bohèmia intel·lectual de l’època –de Hemingway a Scott Fitzgerald i Gertrude Stein, que encara adornen els racons de Le Dôme, restaurant de Montparnasse que freqüentaven. "El barri era un illot de llibertat i permissivitat. Hi havia festes i orgies desenfrenades amb prostitutes, artistes, homosexuals, lesbianes, trans... on corria la cocaïna i el xampany", explica Huerta abans d’endinsar-se a l’església de Saint-Paul i citar l’escriptor i periodista André Malraux, que va ser ministre de Cultura francès. Aquí, a l’adonar-se del perill d’evocar davant periodistes la seva pròpia, sonada i brevíssima etapa de set dies al capdavant del ministeri, en el primer Govern de Pedro Sánchez, abans de dimitir per no haver explicat que havia pagat un deute amb Hisenda, esquiva l’episodi amb estil viatjant de nou al 1924.

Va ser l’any en què París va celebrar uns Jocs Olímpics històrics, impulsats per Pierre de Coubertin, amb el nedador i futur Tarzan cinematogràfic Jonnhy Weysmuller entre els atletes. "Van marcar un abans i un després per la seva modernitat, fins i tot van incloure les categories de literatura, pintura, arquitectura, música i escultura, mostrant la cultura com una disciplina de l’ànima. Aquest 2024 se’n compleixen 100 anys i París es prepara per acollir uns altres Jocs Olímpics aquest estiu. Era el moment de culminar la meva obsessió pels anys 20 en una novel·la", apunta.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Una obsessió que va agafar forma a la basílica del Sacré-Coeur de Montmartre, a un pas de la famosa plaça dels pintors. Per atzar, va tenir "una epifania", confessa, i va descobrir al mural que decora el sostre de la capella de Sant Ignasi de Loiola "¡dues falleres amb el seu vestit típic!", revela el valencià mentre les assenyala. Cert, i estan fent una ofrena junt amb un indi americà, sí, amb el seu tocat de fletxes. Ningú ha sabut respondre-li sobre el seu origen, però va esbrinar que els acolorits patrons eren dels històrics tallers Garín de València. D’aquí venen la modista Alice i els seus dissenys.

"La literatura no té gènere. Aquesta novel·la no té públic femení ni masculí. Fer aquesta divisió és una manera de menysprear la dona. El 80% de lectors són dones. La regenta, Ana Karenina, Madame Bovary... són drames de grans dones i el seu lector no té gènere", opina qui lamenta que a Espanya no es llegeixi més. "La gent es despista amb un tuit, una altra foto al mòbil..., no es concentra. Ni disfruten de la parella, els amics, la família. Miren el telèfon en comptes de mirar-se als ulls. Però crec que no trigarà a arribar un temps de lentitud, aquest serà el nostre avenç, la lentitud", augura oblidant per un moment el desenfrenament dels feliços 20.