Insultat pels pèls

Fa uns dies, Maria Jesús Montero va decidir referir-se al portaveu del PP al Congrés descrivint alguns trets del seu aspecte: "Aquest home que heu enviat a Madrid, el de les ulleres. Bé, tots dos porten ulleres –va puntualitzar per no confondre’l amb Feijóo–, el que té menys cabell, Miguel Tellado". No és que la vicepresidenta primera del Govern no recordés el nom o càrrec de la persona que volia esmentar; només va voler fer-se la "graciosa" en un míting a la Corunya.

Lògicament, les seves paraules van ser molt criticades (majoritàriament per persones afins als populars o detractors dels socialistes en general), però també justificades (per votants i seguidors del PSOE i contraris a la dreta en general). L’argument perquè alguns es mostressin tan tolerants en aquesta ocasió davant el comentari d’una representant institucional és que aquesta simplement havia expressat una realitat: Tellado és calb i fa servir ulleres. Per descomptat, el to de sorna emprat per la dirigent socialista per descriure tal certesa –tot i que assegurés que la seva intenció no era "humiliar"– semblava que no tenia cap importància en l’anàlisi.

Evidentment, a Miguel Tellado li va faltar temps per aprofitar l’error de Montero i li va respondre veloç durant un acte envoltat de dirigents i militants del seu partit. "Per desacreditar algú no cal referir-se al seu físic, moltes persones senten problemes cap al seu propi aspecte personal i riure’s d’això causa un perjudici enorme al conjunt de la societat", es lamentava el popular. Però aquest exercici de reflexió sobre la imatge personal i el respecte polític se’l podrien haver aplicat quan Rafael Hernando va anomenar Pablo Iglesias "el coletas".

No obstant, protegit pels seus i sense que ningú el pogués replicar, Tellado va prosseguir amb la seva cavil·lació en el paper de víctima: "¿Què passaria si se m’acudís descriure una diputada del PSOE pel seu aspecte físic? Pel seu pentinat, la seva vestimenta...". Doncs no ho sé, Tellado... ¿Et refereixes al que va passar quan aquest estiu la fundació Faes d’Aznar va descriure Yolanda Díaz com "un figurí neocomunista confeccionat molt de pressa amb retalls de Dior i mediocre literatura d’autoajuda"? ¿O prefereixes que parlem de quan el 2010 el llavors alcalde de Valladolid, Javier León de la Riva, va dir "cada vegada que veig els morrets de Leire Pajín penso el mateix". ¿Segueixo? No és sobre l’aspecte de Sánchez, però les rialletes que encara es generen i celebren al PP amb el "m’agrada la fruita" d’Ayuso per suavitzar un "fill de puta" dedicat al president del Govern també obligarien a una introspecció dins del partit abans de sortir a alliçonar ningú.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tot i així, si Tellado es va sentir ofès per la broma sense gràcia de María Jesús Montero, puc assegurar-li que cap dels elements físics amb què la vicepresidenta el va voler ridiculitzar haurien de minvar la seva autoestima ni la de ningú. Dins de la cultura de la indumentària, les ulleres s’associen a un ús intel·lectual i diplomàtic. Respecte a la qüestió de l’alopècia, en algunes etapes de la història l’absència de cabell ha resultat dramàtica per a l’home (per desgràcia, per a les dones l’estesa però invisibilitzada calvície femenina continua suposant un tabú). En canvi, la imatge de l’home calb associada al poder i el prestigi social es remunta a l’antic Egipte, quan el cap rapat (lliure de polls) era símbol de distinció; a Roma, als esclaus se’ls rapava el cap (així perdien la força com Samsó) i això va conduir que s’interpretés com un senyal de submissió.

Tot i que el complex d’alopècia porti encara molts homes amb representació pública a sotmetre’s a un empelt de cabells (Jaume Asens, Albert Rivera, José Bono...), recórrer a un perruquí o fer malabarismes amb els quatre cabells que els queden (exemple per excel·lència el d’Iñaki Anasagasti), nombrosos estudis en els últims anys demostren que la calvície masculina s’observa com un símbol de "força i maduresa". Però no és que el cap rapat de Yannis Varoufakis semblés atractiu de sobte per inconformista i radical; és que per fi comencem a entendre que aquesta persona que accepta i assumeix la seva alopècia disposa d’una gran autoestima i confiança en si mateixa.