Dies de dol a Hong Kong

En la seva breu però brillant filmografia, la directora i guionista Lulu Wang ha mostrat especial interès per la gent que no acaba d’encaixar en un lloc, ja sigui a nivell cultural o social. Amb l’aplaudida pel·lícula The farewell es preguntava si algú com ella, nascuda a la Xina, però traslladada als Estats Units amb la seva família als 6 anys, es pot considerar nord-americà; qui té dret a considerar-se part inequívoca d’aquest país.

Cinc anys després, torna en format sèrie amb Expatriadas (Prime Video), exploració del desarrelament i la dislocació a través de les destinacions creuades de tres dones nord-americanes en l’agitat Hong Kong de la Revolució dels Paraigües. Imaginades per Janice Y. K. Lee per a una novel·la del2016, Margaret (Nicole Kidman), la seva veïna Hilary (Sarayu Blue) i la un pèl desorientada Mercy (Ji-young Yoo) són molt diferents, tant en orígens com en experiències, però alhora connecten en el seu complicat afany per començar una nova vida. Una en què, potser, certa tragèdia que les connecta acabarà sent només un record llunyà.

El que va començar com una feina feta per encàrrec –Kidman va aconseguir els drets del llibre i va proposar la idea a Wang– s’ha acabat convertint en un projecte absolutament personal per a la seva autora: una oportunitat per explorar els seus temes i el seu llenguatge visual durant sis hores i mitja que donen per a molt, inclòs un capítol de 96 minuts, el cinquè, centrat en l’esdevenir quotidià de les assistents filipines que salven la vida dia a dia a gent com Margaret o Hilary.

Traslladar la novel·la a la pantalla

A l’hora de traslladar la novel·la original a la pantalla, Wang tenia clar que almenys un parell de coses havien de canviar. Li interessava acostar-se a les moltes classes de nord-americans que protagonitzen el llibre, però necessitava anar més enllà i, com en el cinquè episodi, donar envergadura a personatges d’altres comunitats. "Amb aquesta sèrie volia fer una representació àmplia de la diàspora, no només nord-americana, sinó també asiàtica", va explicar la directora en entrevista per videotrucada. "Té molt de continuació de The farewell: veiem moltes classes diferents de nord-americans, no només una amb l’aspecte de Nicole Kidman. I alhora veiem altres classes de gent, com els habitants de la mateixa ciutat o els treballadors migrants. L’ideal era endinsar-se en la intersecció de totes aquestes identitats".

D’altra banda, volia escapar tot el possible d’explicacions verbals i insistir a explotar les eines més o menys exclusives del seu ofici, que no és la literatura sinó el cine. "Volia que poguessis veure el que la gent sent; no volia tenir una veu en off que ho expliqués tot. Aquest era el repte: ¿com es mostren aquests sentiments de dislocació, o de culpa per ser un perpetrador, només a través d’imatges i so?".

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

S’aconsegueix, per exemple, recuperant de The farewell la directora de fotografia Anna Franquesa-Solano, d’origen barceloní, o el compositor Alex Weston, aquí entregat a passatges embolcallants . En el seu salt del cine independent a les sèries de streaming, Wang no s’ha hagut de vendre l’ànima: hi continua havent les notes de lirisme o la fascinació emotiva. "Amazon em va recolzar molt i va creure en la meva visió. Esperava rebre alguna nota, una mica de l’estil ‘¿Per què sempre filmes la gent per darrere?’. Però no va passar res d’això".

Cap sèrie s’hauria de veure en un mòbil, però menys una de tan bonica com aquesta. Només amb la pantalla més gran de casa podrem apreciar juxtaposicions visuals que relativitzen el drama dels personatges: aquesta Kidman reduïda a miniatura per la impositiva arquitectura urbana. "Som petits", recorda Wang. "Bé, som significatius i insignificants. Crec en l’efecte papallona, en la idea que cada cosa que fas acaba afectant el món. Però alhora, tinc moments en què em sento una formiga. Aquesta alternança defineix les nostres vides".