‘Saltburn’, ‘snacks’ per a TikTok

Murder on the dance floor, l’himne pop de la cantant i compositora Sophie Ellis-Bextor, s’ha viralitzat a xarxes socials més de dues dècades després del seu llançament. I no, no és que els algoritmes hagin fet de les seves o que alguna versió de la cançó s’hagi colat en tendències d’àudio. La responsable del revival ha sigut Saltburn (Emerald Fenell), una pel·lícula de Prime Video estrenada durant les vacances de Nadal. La història recorda a L’enginyós senyor Ripley, però amb menys elegància i més humor negre, excés i depravació. Mentre a la novel·la de Patricia Highsmith i a la pel·lícula d’Anthony Minghella les coses s’insinuen, a Saltburn la cineasta porta a terme un exercici de complet exhibicionisme. És una pel·lícula sense terme mitjà. O et fascina o t’horroritza. En el meu cas ha sigut el primer. En qualsevol cas, més enllà del debat entorn de la qualitat artística de la cinta, cal reconèixer-li el mèrit d’haver aconseguit seduir una de les audiències més difícils de conquistar avui dia: la generació Z.

Murder on the dance floor s’ha convertit en tendència perquè és la banda sonora del clímax de la pel·lícula, una d’aquestes escenes que consagren la carrera d’actors i actrius i passen a la posteritat per l’impacte que té en l’espectador. No és l’única. Saltburn serveix amb safata diversos moments tan sorprenents com incòmodes, que deixen amb la boca oberta i generen la necessitat imperiosa de comentar-los amb les teves amistats.

Seducció generacional

Fennell és una mil·lennista explicant una història ambientada en una època llunyana per als zetes (la primera dècada del 2000) i ha executat amb mestria una cuidada estratègia de seducció amb aquesta demografia que, segons diuen, té atenció de peix. I ho fa jugant amb les seves normes. El primer recurs és la nostàlgia, el ganxo de la qual és inqüestionable. També la polèmica, que sempre desperta curiositat. Però el factor decisiu ha sigut emplaçar estratègicament diversos grans moments al llarg de la pel·lícula, dopamina emplatada en forma d’aperitius. Els zetes no han necessitat més. Han agafat aquests snacks i se’ls han emportat a la seva xarxa estrella, TikTok.

El ball diabòlic, triomfal i alliberador de Barry Keoghan pels passadissos de Saltburn a ritme de Murder on the dance floor s’ha convertit en trend en aquesta xarxa social, en què els usuaris repliquen la passejada a casa seva. També abunden els vídeos de reaccions al primer contacte amb la pel·lícula, gravats per persones que ja l’han vist, per captar en temps real la reacció a alguna de les seves escenes més morboses.

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

Saltburn no ha portat el públic en massa als cines. Excepte als EUA i al Regne Unit, la cinta s’ha estrenat directament a Prime Video. Però el fenomen a xarxes li ha donat una visibilitat molt valuosa, especialment per a una pel·lícula que vol entrar en el circuit de premis. Apropiar-se del contingut és, per a aquesta generació, la manera més directa (i poderosa) de prescripció. Qualsevol persona que es dediqui al màrqueting cinematogràfic mataria perquè, amb cada estrena, es produís un fenomen similar. Aconseguir una visibilitat com l’aconseguida per Saltburn a cost zero és tan difícil com infreqüent amb una campanya a l’ús. Els zetes, aquesta generació sobreestimulada i de consum fugaç, es pot convertir en un públic del més activista, però necessiten moments inesperats i sorprenents, escenes que puguin modelar entre les seves mans i convertir en l’últim challenge de TikTok.

L’èxit d’una pel·lícula, ara com ara, no pot prescindir d’aquesta demografia, el suport de la qual és del tot fonamental per donar-li visibilitat al contingut. I els creadors cada cop ho tenen més en compte a l’hora de desenvolupar les seves històries. L’èxit de Saltburn és, per descomptat, mèrit del seu equip artístic i tècnic. Però també d’una manera molt honesta d’entendre el que vol un dels públics més importants a qui s’adreça. L’usuari de TikTok vol matèria primera per als seus vídeos POV, vol música, ball i purpurina. I això sí que va camí de convertir-se en tendència.