Fascinació fílmica pel rock

Divendres va arribar als cines Little Richard: I am everything, tret de sortida per a una sèrie d’estrenes previstes per a les pròximes setmanes sobre estrelles llegendàries, independents, internacionals o pàtries de la història de la música popular. El 14 de febrer s’estrena Bob Marley: one love, un film de Reinaldo Marcus Green que fa anys va ser projecte de Martin Scorsese. De fet, el guionista de la pel·lícula és Terence Winter, amb qui Scorsese va treballar en la sèrie de gàngsters Boardwalk empire i el llargmetratge El lobo de Wall Street, i amb el qual va crear una sèrie molt musical, Vynil, en què també va participar Mick Jagger.

Marcus Green ja va ficcionar una altra història real, la de la relació entre les tennistes Serena i Venus Williams amb el seu pare, a El método Williams, i aquí biografia una altra influent personalitat de raça negra, el músic i rastafari jamaicà Bob Marley, centrant-se per descomptat en la seva vida privada i en la seva evolució dins del reggae. El londinenc Kingsley Ben-Adir, vist recentment com un dels molts Ken del film Barbie, encarna l’autor de No woman, no cry i I shot the sheriff.

Abstracció sobre Los Planetas

Una setmana més tard, el 23 de febrer, arribarà una altra pel·lícula de ficció, aquesta vegada sobre el cantant d’una banda independent saragossana dels 90, Más Birras. La pel·lícula en qüestió, La estrella azul, de Javier Pacipe, arrenca quan Mauricio Aznar, el líder del grup, queda fart dels concerts, les drogues i la vida urbana i parteix cap a Llatinoamèrica per retrobar-se amb les seves arrels com a cantautor i entrar en contacte directe amb les músiques populars d’aquelles terres. Un viatge iniciàtic del rock independent al folklore llatinoamericà.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

També està acabada Segundo premio, una abstracció, més que una biografia, entorn del gran grup indie del rock espanyol, Los Planetas. El projecte inicial, que havia de dirigir Jonás Trueba, se centrava en la baixista que va tenir la banda en els seus inicis, May Oliver. El projecte va passar finalment en mans d’Isaki Lacuesta, que l’ha abordat de manera diferent: tot i que Oliver té presència en el relat, el film va en una altra direcció i es presenta a si mateix com un relat sobre la llegenda de Los Planetas abans que una pel·lícula sobre Los Planetas. Mai se’ns diu el nom dels protagonistes, tot i que les cançons, algunes situacions i l’escena granadina dels 90 no enganyin. Segundo premio és el títol de la primera cançó del disc més conegut de J, Florent i companyia, Una semana en el motor de un autobús (1998). Fa uns mesos es va estrenar el documental La importancia de llamarse Ernesto y la gilipollez de llamarse Eric, un peculiar retrat d’Eric Jiménez, bateria de Los Planetas i Lagartija Nick.

Tanquem amb la reestrena de la que ha sigut considerada la millor pel·lícula-concert de la història juntament amb El último vals de Scorsese. Es tracta de Stop making sense, l’esplèndid film de Jonathan Demme sobre unes actuacions de Taking Heads que torna a les sales el 8 de març, 40 anys després de la seva estrena. La posada en escena dissenyada entre Demme i el cantant del grup, David Byrne, no té parangó, de moment, en la història del rockumental.