Més estrelles popque al cel

L’espurna que li va donar vida va sorgir a finals de 1984, quan el músic Bob Geldof va convèncer les més importants estrelles del pop britànic de l’època perquè escriguessin i gravessin una cançó pop a fi de recaptar fons amb què ajudar a mitigar la fam a Etiòpia; el resultat de la seva iniciativa va ser un supergrup anomenat Band-Aid i una cançó titulada Do they know it’s Christmas? A l’altre costat de l’Atlàntic la va sentir Harry Belafonte, no només un músic afroamericà venerat sinó també un paladí dels drets civils i l’activisme social, i es va sentir interpel·lat. Segons recorda la pel·lícula, va parlar amb el cantant Lionel Richie per comentar-li que Band-Aid eren majoritàriament "gent blanca salvant gent negra" i preguntant-se per què no hi havia més "gent negra salvant gent negra". Immediatament, es van posar en contacte amb el productor Quincy Jones per ordir una rèplica a aquesta cançó des dels Estats Units.

Jones, que acabava de treballar amb Michael Jackson al celebèrrim àlbum Thriller, va encomanar a Richie la missió de compondre molt de pressa la cançó amb Stevie Wonder. Com que Wonder no responia a les seves trucades, l’autor d’All night long va demanar ajuda a Jackson per escriure el que acabaria sent We are the world, i el procés resultant el va obligar a lidiar amb algunes de les excentricitats del rei del pop, entre d’altres el seu ximpanzé Bubbles. Immediatament després, va començar el malson logístic: calia reclutar diverses dotzenes d’intèrprets i trobar la manera d’ajuntar-los en un mateix estudi de gravació al més aviat possible. ¿La solució? Fer-ho a Los Angeles el 28 de gener de 1985, durant la nit posterior a la cerimònia de lliurament dels American Music Awards, que de tota manera havia de congregar molts dels intèrprets seleccionats. La reunió, batejada USA for Africa, es prolongaria fins a les sis del matí de l’endemà.

Algunes de les estrelles que van participar en la cançó intervenen al llarg de The greatest night in pop per compartir els seus records de la cita, entre els quals Springsteen, Dionne Warwick, Smokey Robinson, Cindy Lauper i Kenny Loggins; a dir veritat, cap d’ells té res especialment sucós a explicar sobre això. En canvi, Sheila E. revela a través d’una vella entrevista que la seva presència en la selecció d’artistes va ser un mer reclam per convèncer el seu amic Prince que s’afegís al grup; el de Minneapolis no va caure en la trampa i el fragment que havia de cantar li va ser assignat a última hora a Huey Lewis, que a la pel·lícula confessa el terror que aquesta responsabilitat li va fer sentir. Una altra gran absent va ser Madonna, que no va rebre cap invitació malgrat que acabava de publicar Like a virgin. Més inexplicable encara, en tot cas, és què pintava el còmic Dan Aykroyd entre els músics elegits.

The greatest night in pop no planteja cap reflexió sobre l’aspecte caritatiu de la cançó, ni parla realment d’on es destinarien els diners recaptats o de l’ajuda veritable que va facilitar. El seu gran atractiu rau en la segona meitat del metratge, durant la qual veiem els artistes a l’estudi, treballant en la combinació de les seves respectives facultats vocals, sentint-se vulnerables al no tenir a mà els seus assistents o perdent la paciència però no el sentit de l’humor.

Etiòpia i el suahili

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Hi descobrim també que Al Jarreau va tenir problemes per gravar el seu fragment perquè havia begut massa vi, que Robinson va ser l’únic que es va atrevir a assenyalar a Jackson que havia comès un error, que Wonder va insistir que es cantés una estrofa de la cançó en suahili fins que algú el va informar que "a Etiòpia no parlen suahili", que Dylan va passar bona part de la nit sentint-se absolutament desgraciat i que, amb la finalitat de gestionar personalitats tan diverses, Jones va exercir no només de productor, sinó també de terapeuta. Fins i tot va arribar a convidar a l’estudi Geldof, que acabava de passar una temporada a l’Àfrica i tenia com a recurs diverses històries amb què temperar l’ego dels seus homòlegs nord-americans.

En última instància el gran protagonista de la pel·lícula és Richie, que probablement és qui més va fer perquè We are the world es fes realitat i que, tant temps després, segueix sorprès – "encara no sé com ho vam fer, perquè era una cosa impossible", confessa a la pel·lícula– per l’aclaparador èxit que va suposar. Va ser escrita i gravada en menys de dos mesos, al seu dia va vendre més de 20 milions de còpies i actualment continua ocupant el vuitè lloc entre els singles més venuts de la història, i de moment ha recaptat més de 80 milions de dòlars per a causes humanitàries a l’Àfrica, que són més del doble si es té en compte la inflació. I la seva tornada, és clar, continua negant-se a anar-nos-en del cap.