L’última nit del Sidecar

El rock sempre ha sigut una mica sentimental, i ahir a la nit al Sidecar hi havia motius per sucumbir a la dolça melancolia entre riff i riff. Tres concerts, els últims programats sota la direcció del seu responsable històric, Roberto Tierz, van posar la traca final a gairebé 42 anys de singladura davant una clientela devota que dies enrere va esgotar les entrades disponibles (uns quants feixos: l’aforament del club és de 250 persones). Barres cerveseres corrent a discreció, jovial camaraderia i rock’n’roll i pop de guitarres perquè quedés constància de cap a on va apuntar (preferentment) la brúixola del Sidecar des del 1982.

Tierz se’ns jubila i, ja assumida la seva fase de descompressió, en aquest acte final (batejat com L’últim ball) va delegar les funcions de mestre de cerimònies a un estimat company, Fito (històric tècnic de so del Magic i cantant d’artefactes com La Ley Seca). Va obrir aquest la sessió remarcant que "la sala no desapareix, simplement canvia d’amos" i advertint als nous gestors, amb entranyable simpatia gremial, que no tot són flors i violes: "Molta sort, amics, perquè la necessitareu".

El camí del triomf (o no)

La màxima era evitar posar-nos nostàlgics, va advertir Fito (aquest filòsof: "Als 80, el que semblava estrany, era estrany", va afirmar convidant a la reflexió a l’evocar els looks de l’època), si bé els punts d’ancoratge en la memòria eren robustos. Com les cançons de Los Enemigos que van nodrir bona part del set de Josele Santiago. Aquesta "cançó carcerària" anomenada Desde el jergón. "¡Himne!", va udolar algú. Josele en aclaparador mode cantautor, domant la guitarra acústica, traient punta al verb sarcàstic ("benvinguda als que triomfarem") i embalant-se en un punyent Olé papá per tancar.

L’actuació que ens va portar a les albors del Sidecar, o més enrere fins i tot, va ser la de Los Rebeldes, recuperant el trio original amb motiu del seu 45è aniversari, amb el nom de Los Rebeldes ‘79. Una reunió que conduirà a un disc d’estudi, va anunciar Carlos Rebeldes, a qui vam veure bé flanquejat pel contrabaix d’Aurelio Morata i la senzilla bateria de Moisés Sorolla, i atacant els seus números de rockabilly i del primer rock and roll.

Roberto Tierz va ser guitarra rítmica del grup en aquells primers temps (va recordar Segarra que ell era el cantant-baixista), però es va abstenir de pujar a l’escenari. La jubilació va de debò, sí (i la guitarra està una mica abandonada). Morata li va llançar una dedicatòria: "A veure si amb el temps que tindràs ara pots fer aquesta ruta", va proposar abans de ficar-se en un trotador Route 66. Temps d’ofrenes als clàssics: de Chuck Berry (Roll over Beethoven) a Eddie Cochran (Something else), amb un clan rebel entregat a consciència als trofeus de la seva joventut. I alguns sospirs per aquest Sidecar (o com s’hagi d’anomenar) post Tierz. "Igual no serà", va observar Segarra. "Potser semblant, però no serà el mateix"

I tancant, Sidonie, una banda que bé podria reflectir la pervivència del vell somni pop en el trànsit cap a l’edat adulta, amb la seva efervescència guitarrera i l’encadenament de tornades. Com la de No salgo más, tema del seu nou àlbum, Marc, Axel i Jes, llançat aquesta tardor. Una cançó de rerefons associat al Sidecar. "La frase de la cançó en la qual se m’acosta algú i em diu ‘t’he reconegut, la meva mare és molt fan’, és real i va passar aquí al Sidecar", explicava Marc Ros a aquest diari abans del bolo.

El club fiable

Sidonie ha actuat més de deu vegades a la sala, per no parlar de les vegades que els seus membres hi han anat com a públic. "És una sala ideal per anar-hi tot i que no sàpigues qui actuarà", afegia Ros. La seva actuació va ser un grans èxits concentrat que va oferir delícies com aquest afrancesat Me llamo Abba. I les fites canòniques, com Fascinado o El incendio.

Notícies relacionades

La festa de Sant Jordi d’‘abril’ d’EL PERIÓDICO brinda en honor a les dues ‘superagents’ Carmen Balcells i Antonia Kerrigan

Deu llibres que acaben de ser (o seran aviat) sèrie: recomanacions per a Sant Jordi

L’escenari del Sidecar no desapareix, però sí que s’esfuma la sala "tal com la coneixem", va fer notar Fito. Els nous gestors, a càrrec de cocteleries com Sauvage, del Born, no han indicat per ara si canviaran el nom del club, però han assegurat que la programació de música en directe seguirà (sense donar detalls de la línia estilística). La web del Sidecar dona continuïtat a les sessions de dj i conserva dates de concerts a partir de principis d’abril (el dia 5 actuarà el grup asturià de rock Puño Dragón).

Aquestes incògnites per aclarir ja agafen una mica lluny Roberto Tierz, que vam veure tranquil i amb aspecte de treure’s molts pesos i responsabilitats de sobre. L’hora de canviar de ritme, va confessar a aquest diari. "Comencen les vacances".