"Hauríem de parlar més dels nostres problemes"

El 1998 o el 1999 un amic em va fer escoltar River man, i va ser com un llamp. Bum. Em va semblar una cosa supermoderna i única. Per a mi va ser una espècie de revelació. La seva música connecta amb aquest lloc estrany de la inconsciència que et fa voler saber més, o almenys en el meu cas va ser així. I vaig començar a buscar els seus discos i rastrejar tota la informació que vaig poder trobar-ne, que tampoc era gaire. Fins i tot vaig anar a visitar la seva tomba a Tanworth-in-Arden.

D’aquella obsessió va néixer un primer llibre sobre el músic, publicat el 2014.

Entre el 2002 i el 2005 vaig estar documentant-me, i vaig escriure un llibre titulat Far Leys, que és el nom de la casa familiar en la qual Drake va morir als 26 anys. Es va publicar en una tirada molt petita i el van llegir tres gats. Aquell llibre tenia un enfocament molt més biogràfic que aquest [Perro negro]. Ara l’he reescrit a fons i la primera part, per exemple, és completament diferent. Per a mi aquest és un llibre nou.

La novel·la revela també una gran fascinació per l’escena musical i artística de l’Anglaterra de finals dels anys 60 i principis dels 70.

Sí, totalment. Era un moment en què semblava que la música canviaria el món, amb un munt de músics experimentant i produint unes coses al·lucinants, molt més noves i rupturistes que les que surten ara. I portant aquesta experimentació a altres terrenys. Nick Drake hi era, una mica apartat, però alhora participant de tota aquesta efervescència. Em sembla que aquell era un món molt fascinant i molt boig i molt lliure; més que l’actual, en què tot és molt més opac.

Avui ningú pensa que la música pugui canviar el món.

Crec que als anys 80 i fins i tot a mitjans dels 90 la música encara era molt present en les vides de la gent i tenia molt d’impacte. Això ara no ho veig. És una expressió que caldria reivindicar molt més, perquè ens dona molts moments de felicitat i també ens ajuda quan estem tristos. De les expressions artístiques, la música és la que més ens toca i d’una manera més immediata. És la que millor connecta amb les teves alegries, les teves il·lusions, les teves penes i les teves pors. A mi la música m’ha ajudat moltíssim.

¿Diria que té una especial predilecció pels músics que tenen un component tràgic en les seves vides o en les seves obres?

Bé, escolto música molt diversa. És veritat que m’agraden Leonard Cohen, Nick Drake, Elliott Smith... i Chet Baker, que m’apassiona. Soc una mica fosc en els meus gustos, sí. Però m’aferro a la vida i m’agradaria viure molts anys, ¿eh?

¿Els cantautors amb problemes atrauen gent també amb problemes?

Uf..., no sé gaire què respondre a aquesta pregunta. A veure, jo tinc un munt de problemes emocionals. Però de problemes en tenim tots. És bo assumir que tenim problemes, i no ho fem. La gent cada vegada s’obre menys i cada vegada comparteix menys. Parlo de compartir coses que són importants i profundes, no fotos de les vacances. El dolor ens revela, el dolor ens explica. En un món que cada vegada està més trencat, més malalt, crec que hauríem de parlar més dels nostres problemes.

Vostè ha triat fer-ho a través de la ficció.

Entre altres vies, sí.

¿Escriure sobre una figura com Nick Drake ha sigut una manera d’allunyar-se de la confusió entre ficció i autobiografia que va suscitar la seva anterior novel·la, Vengo de ese miedo?

Hi ha gent que diu que a Vengo de ese miedo no hi ha ficció, i això és una autèntica collonada. Potser aquest llibre té més ficció que Perro negro. ¿Hi ha coses que es basen en la meva vida? Sí, és clar. I també hi ha moltes coses inventades. Però una vegada que el llibre surt, el lector té la llibertat per interpretar-lo com vulgui. Jo no m’hi ficaré. Quan tu llegeixes un llibre, escoltes una cançó o veus una pel·lícula, t’arriba d’una manera o altra en funció dels que hagis viscut. Mira, moltes de les coses que llegeixo sobre els meus llibres no les comparteixo, perquè jo els vaig escriure amb una altra intenció. Però és la interpretació d’algú i em sembla bé.

Si Vengo de ese miedo era una novel·la de monstres, ¿pot parlar-se de Perro negro com una història de fantasmes?

Sí, té aquesta atmosfera de relat gòtic, de drama romàntic, i Nick Drake és com algú que no hi és mai, una absència que condiciona la vida dels altres personatges i els va xuclant l’energia. En aquest sentit, també és una història de vampirs.

El Dràcula de Bram Stoker és un referent en l’estructura narrativa del llibre, ¿oi?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Absolutament. Hi ha tres llibres en què m’he fixat especialment a l’hora d’escriure aquest. Un és Dràcula, que és present en l’estructura i també en els personatges. Un altre és El gran Gatsby, que em sembla un llibre perfecte, és dels pocs que he rellegit tres o quatre vegades i amb intenció. També és una història d’amors impossibles i comparteixen aquest to melancòlic. I un altre llibre important ha sigut Jardines de Kensington de Rodrigo Fresán, que és una espècie de biografia de James M. Barrie [l’autor de Peter Pan] però que parla també del Londres dels 60 i d’un personatge que és com Ray Davies dels Kinks. Aquesta novel·la em va ajudar molt a construir la carcassa de la meva.

¿Escrivia amb Nick Drake de fons?

En absolut. A l’hora d’escriure, vaig mirar d’allunyar-me’n. De fet, aquesta vegada he escrit sense escoltar música. La música de Nick Drake té un poder magnètic que t’atrapa i això hauria sigut perjudicial.