Humà sí, però poc

El ciri que s’ha muntat a Sevilla per un cartell. A hores d’ara ja és de sobra coneguda la polèmica generada per Salustiano i la seva revisió iconogràfica del model de Crist ressuscitat que s’ha fet servir com a imatge de la Setmana Santa sevillana per a aquest any.

L’ús de models quotidians i pròxims als artistes és habitual. El que passa és que, al no tenir el referent present, la imatge sembla més idealitzada del que és en realitat. Velázquez va recórrer a la seva família per recrear la Verge amb el nen Jesús i els reis en la seva tela de l’Adoració dels Reis del Museu del Prado; Ribera va prendre la seva neboda com a model per al rostre d’algunes de les seves Immaculades, i això va provocar que anys després la superiora del convent de Santa Isabel de Madrid demanés al pintor de la cort, Claudio Coello, que modifiqués el rostre de la pintura de la Immaculada que hi havia al convent per atenuar la semblança tan extrema que tenia amb la neboda-neta del pintor. Rubens va retratar les persones del seu entorn amb assiduïtat, tant per a obres públiques com de més personals. La seva segona dona va ser representada despullada en diferents ocasions. La més irreverent, per al moment, és en la que la representa despullada sortint del lavabo tapada amb una petita pell, i es conserva al Museu de Viena, ja que no hi ha justificació temàtica per a aquest nu, però no deixa de ser un retrat personal. Més fonament té la seva presència de perfil entre les Tres Gràcies, al ser un tema mitològic. Polèmica també va ser la representació de Francisco de Goya i les seves majas, la nua i la vestida, que s’han relacionat amb l’amant de Manuel Godoy, Pepita Tudó; i més recent és la proposta de les portes occidentals de la catedral de Burgos que havia plantejat Antonio López, on els rostres de la seva dona i el seu fill van ser també arquetip per a la figuració. La llista seria llarga.

Procediment tradicional

El normal en els artistes és recórrer als models que tenen al voltant. ¿I què hi ha més a prop que la pròpia família? Si això és l’habitual, ¿què és el que realment ha escandalitzat del cartell de Salustiano? L’artista ha seguit el procediment tradicional a l’inspirar-se en diversos referents pròxims: el seu germà mort i el rostre del seu fill. Fins aquí tot correcte. Llavors, ¿on és la polèmica? ¿En l’apropiació d’uns atributs –les potències i el drap de puresa– d’uns referents sacres? ¿O que la tècnica utilitzada és tan perfecta en l’execució que sembla una fotografia i això dona a la figura del cartell un aspecte potser "massa humà"?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Crec que la societat admet amb naturalitat aquest transvasament d’atributs i d’imatges quan estan col·locades en context, per exemple, en propostes contemporànies que s’exhibeixen en biennals, museus o galeries. En canvi, quan els referents s’ubiquen fora d’aquests espais, no acaben de tolerar-se. Són tan mundans, en ocasions identificables amb noms i cognoms dels qui coneixem dades a través de les xarxes socials, que no els entenem com els exemples de conducta que caracteritzen. Estic pensant en la polèmica que també es va generar quan la presidenta de la Comunitat de Madrid va aparèixer caracteritzada com una Dolorosa fa uns anys.

Hem de reconèixer-ho, la iconografia cristiana, especialment la vinculada amb els seus personatges principals, la volem asèptica, idealitzada i poc humanitzada. Els volem divins. No volem reconèixer pel carrer o en un TikTok el rostre que veiem en un entorn sacre. Volem un Déu humà, però poc.